Els núvols
dibuixen la
teva mirada.
El sol reviu
el teu somriure.
Al poema de viure
una rima
per completar.
Silenci, l’escultura
interior.
En temps de cendra
record del
temps de foc...onatge
La riquesa del silenci no vull malbaratar-la amb les meves paraules ni tan sols que siguin l'aixada que llauri la teva consciència, només que el petit eco del silenci t'arribi a través d'elles. Que el fruit de la vida sigui compartir el viure...
Que no s'apaguin mai els records del temps de foc.
ResponEliminaUna abraçada, onatge
Bona escultura interior!
ResponEliminaDe vegades d'entre les cendres es pot revifar el foc!. :o)
ResponEliminaSalut.