Som desig
de cos present.
La tendresa
en flama
ens encén
en foc...
Amb llavis humits
beso la teva solitud.
M’aturo al vers
dels teus pits.
Al teu poema
de dona i cerco
la teva metàfora.
Estem units
per voluntat pròpia.
onatge
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ben retrobat! :-)
ResponEliminaM'agraden les metàfores. Diuen tant en tan poques paraules.
A vegades és difícil entendre'ns les metàfores els uns als altres. Però si les entenem, sorgeix la màgia.
ResponEliminaA mi també m'agraden les metàfores. Són màgiques, com diu Carme.
ResponEliminaMassa dies sense onatge. Recança dels sentits, dolç enyorament...
ResponEliminaGràcies per tornar!
Som desig sí de ser i de desitjar...ser desig de ser....quin poema més bell onatge! per voluntat pròpia i cercar la metàfora de l'altre que es sintonitzar, vibrar amb el mateix to...que maco!
ResponEliminaEstar units per voluntat pròpia: el millor del poema de viure.
ResponEliminaUna abraçada i ben tornat.
oi? Doncs sí.
ResponEliminaEt tirava de menys, Onatges.
ResponEliminaI l'escrit és perfecte.
(no fan falta més lloances)
Estimat Onatge,
ResponEliminaHe passat pel teu blog amb por de no trobar-t'hi, perdona per no haver contestat l'úlltim missatge; el dolor, els analgèssics i el fet de no saber com estar a l'alçada de les teves paraules fan que el tingui en un lloc ben arrecerat a la cala i pendent per contestar-lo quan la llum del far sigui prou brillant.
Ara ja veig que ho és, no s'ha enderrocat el far i l'onatge segueix vibrant amb un sol batec i metàfores encisadores.
És un poema magnífic,bellíssim, com tots els teus i un regal saber que tornes a ser aquí al nostre costat, tot i que la llum del teu far sempre s'ha esquitllat per una esquerda del refugi de la cala.
Una forta abraçada des de la cala que esguarda el far i és acariciada per l'onatge.
Tant de bo sigui un desig inacabable!
ResponEliminaUn tsunami d'abraçades amb bon onatge per a totes, i una encaixada de mans per a l'Olguen.
ResponEliminaDes amb boira i humitat.
onatge