En els meus escrits...

Quan escric hi ha el silenci i el propi crit. Hi ha La mort i la vida. El principi de tots els principis. L’estel de l’amor, ara corda llarga, ara curta... La llum sense boira, la pluja sense tempesta i la tempesta sense pluja, només la tronada atemoridora.

Cada escrit és una infirma part del testament de viure. La cançó del temps i la melodia efímera de la carícia, el dolor de la no carícia. La tardor del cor, la primavera dels sentits. La lluna de les nits de lluna plena, i tots els quarts minvant i els quarts creixent...

La profunditat on no hi puc caure perquè ja hi sóc...

En el que escric hi ha tot el dit i no dit. El somni d’ulls oberts, la foscor de l’eternitat, la flama de viure, el foc de l’enyorament, els llavis clivellats per la sal del mar, el viatge d’arribar. Hi ha l’infant i l’adult en maceració per madurar... Les poncelles tancades per sempre i els pètals caiguts al mai més. Arrugues del temps de viure. Herències de la caducitat de viure. La saba de les meves arrels. Cada escrit és una estampa interior. Foc i brasa, i fusta verda que només fa fum. Llàgrimes al bany maria... Cireres del cirerer. Avellanes del poble del pare. Enyorances del Priorat. Hi ha la digestió indigesta. El conflicte de viure. La carícia que calma el crit de néixer. El tresor de viure. La fidelitat a mi mateix i a la lluna. El mar i el far. Mapes de rutes concretes en el present inconcret... Forquilla i ganivet sense depreciar els dits. Una memòria que sempre llaura massa enrere. Esqueles que no han de florir. Campanades d’un campanar caduc. El meu vaixell de paper. La font de totes les sets. Elefants amb la trompa enlaire, portadors de la bona sort. La lentitud d’una tortuga prenyada. Les cançons de l’àvia...

onatge