I estimo!

Colors de cor a la sang de les venes, sentiments que potser no van més enllà, però van amb mi, els estimo i procuro sembrar-los. Sentiments amb les arrels en els meus avantpassats, s’estima o no s’estima, qui no estima la terra on té els peus, o no té peus, o no sap estimar.

El meu país sempre té el camí de la llibertat, només embastat.

M’agrada el mar, perquè no té camins marcats, les onades són lliures, l’horitzó eixampla la frontera del cor... I quan la lluna atura el temps, em creix el somni a la sang, i redrecem el timó tots dos junts. I estimo sense pensar en demà, és l’ara, i el vull abraçar, la lluna té nom de dona. només sóc un home amb peus de persona, només intento caminar.

Velles cançons em despullen i tinc fred d’ahir, però tot canta tan de pressa, a cops no hi ha temps ni d’entonar. Però sempre hi ha un poema que rep la música d’un cor tendre, una simfonia de sensibilitat.

El mar ens esquitxa i ens deixa la sal als llavis, la felicitat escriu rutes entre cor i cos, per estimar-nos, no ens cal enlairar cap bandera. Junts adormim la matinada, i llevem un matí de sol, o de pluja enyorada. Tot és fruit de lluna nova. Entre les roques un resguard per la tempesta de vida. Enlairarem la vela, i cridarem terra, quan vulguem caminar per la sorra...

onatge