He obert la finestra
i ha entrat
l’ocell de la soledat
amb l’enyorança
al bec.
La flama del far
m’il·lumina els llibres
de la llibreria.
Als vidres hi veig
els teus llavis.
De cada carícia
n’han quedat
els pètals i la
durícia tosca...
El silenci m’humiteja
els llavis i em
desperta el batec
del cor...
onatge
Has fet bé d'obrir la finestra, podràs compartir l'enyorança de l'ocell i ja no hi haurà soledats...la flama del far serà la vostra estrella.
ResponEliminaUn petó cap el far,
M. Roser
Els llibres, cofois, es deixen acaronar pel far.
ResponEliminaUn petó des de terra ferma!
El teu poema em fa pensar que bellesa en la tristesa és igual a nostàlgia.
ResponEliminaUna abraçada.
Quantes coses diuen els silencis...
ResponElimina