Un pessic de la “llibretada”...
Silenci. I és des del silenci
que neix i surt la pròpia veu,
si és que hi ha res propi.
Reposo assedegat de veu i paraules.
El fred m’abriga el silenci.
I el silenci és fred i és vida.
El silenci tanca ferides
i també en deixa d’obertes...
El silenci és cara i és creu,
és rosa i espines, és mar i onada,
és un hola i el premi dels perdedors.
El silenci també és on germinen
totes les essències.
Qui no sap escoltar el silenci
no sap viure res.
onatge
Escoltant el silenci del bosc, bona nit, onatge!
ResponEliminaPer a tu el silenci és gairebé com la pròpia vida...és com l'equilibri de la vida, per això és tan important saber-lo escoltar...
ResponEliminaNo voldria pas trencar el silenci del far.
Petons,
M. Roser
Ens agrada el silenci
ResponEliminaquan ve precedit de sons,
quan és un temps seguit de veus.
Al mig d'una música,
entre dos trons...
Com tu dius, és del silencia que neix la veu. Un bon poema, Onatge.
ResponEliminaEl silenci.... eternament necessari!
ResponEliminaUna abraçada onatge.
El silenci dels perdedors. Sempre he pensat en els perdedors. La societat només mira els guanyadors però els guanyadors guanyen perquè hi ha altres que perden. Potser per això mai no m'han agradat els concursos. Ni els premis.
ResponEliminashhhh... benaurat silenci!
ResponEliminaUna abraçadeta plena de silencis!