Estels de silenci...

Estels de silenci

sota la lluna d’espera...

el temps és una paraula

escrita del revés,

o una flor als llavis

de la tramuntana,

un somriure que

bufa els núvols,

la llàgrima al

trapezi de la vida.

Estels de silenci

a la platja de l’espera,

s’adorm la tarda

a la vall del dolor,

les gavines de l’esperança

reposen a la barca

del gran viatge...

Estels de silenci

només l’eco entre dos cors,

el somni d’ulls oberts,

la cremallera del temps

s’obre sempre endavant,

el poema que ens

atia el foc de viure,

i per camins de vida

humits de passió

esdevenim vianants...

Estels de silenci

al badall de la nit,

sense fred, l’esgarrifança

d’estimar, un bressol

de paraules en

l’insomni del dolor,

records petrificats

a la teranyina

de la memòria...

Estels de silenci

que calmen el

crit amargant,

florim de l’amor

i amb amor,

només ens queden

pètals d’enyor,

sort de la cala.

Estels de silenci

en la rosada

que besa el poema,

en l’abraçada profunda,

en la distància curta

entre la Cala i el far,

la carícia del vent tramuntanejat,

en la nit estrellada,

viatge de vida amb

passatge de viure,

som un temps

en la brevetat.

Estels de silenci

a les roques,

addictes al mar

que sempre és viatge,

un maridatge de paraules

a l’altar dels sentiments,

fruita del temps,

la dolçor natural

a voltes aspre,

a la pell la set de viure.

Estels de silenci

la porta closa,

tal vegada sense

clau ni pany,

la cançó de totes

les músiques,

l’encanteri de les il·lusions,

l’atracció entre dona i home

persona i persona.

Estels de silenci

al balancí davant del mar.

Caminem damunt

les aigües..., a hores

de lluna temps de sol,

a l’enclusa de la vida

ja no podem forjar

el que ja està forjat,

però podem donar tremp.

Estels de silenci

a la plaça buida,

al banc de la vida

hi reposem, ens

abracem les mirades,

una mà es fa poema

amb l’altra mà...,

somriem, i enlairem

els estels de silenci...

onatge