No prego ni
al vent ni
al silenci.
Però els escolto
a tots dos.
La pregària
deixa penyora,
i jo tinc
penyores de
tothora.
Més de tres persones
quina multitud!
Assegut amb el mar
m’agrada escoltar
les gavines,
el petit onatge,
el gemec de
la barca,
el cant de
la solitud,
l’eco de les
absències...
onatge
L'eco de les absències barrejat amb el crit de les gavines, quina melangia, no?
ResponEliminaAsseguda vora el mar..., et deixes hipnotizar pel so de les onades, presències i absències que van i venen, com les onades...
ResponEliminaAbraçada!
M'agrada molt. Em sembla que te'l manllevaré. Gràcies.
ResponEliminaL'eco multiplica el so i l'espargeix per tot arreu.
ResponEliminaA mi m'agraden especialment els primers versos. No prego ni al vent ni al silenci.
ResponEliminaEm sembla que algú ja te l'ha manllevat...
ResponEliminaEscoltes el vent i el silenci, que et porten remors llunyanes en l'espai, però properes en el sentiment...
Seus prop del mar i escoltes els seus sons i des de l'horitzó t'arriba el ressò de les absències...
Un petó fins el far i l'eco me l'ha tornat,
M. Roser
Carme és una estampa que m'encanta...
ResponEliminaDes del far a bosc endins.
onatge
Audrey el diàleg del mar és insuperable...
ResponEliminaDes del far fisn a tu.
onatge
Jordi sé que està en bones mans, tracta'l bé...
ResponEliminaDes del far salut.
onatge
Pilar m'ha arribat el teu eco...
ResponEliminaDes del far a la vinya.
onatge
novesflros m'agrada que t'agradin...
ResponEliminaDes del far sense pregar.
onatge
M. Roser potser és que escolto massa (la natura).
ResponEliminaDes del far seguint la besada.
onatge