Ja m’he llevat, el pensament
encara no s’ha rentat la cara...
Reclino el cap enrere de la butaca,
tanco els ulls, entro al meu món,
el carrer dels records, la plaça dels desitjos,
la font de totes les sets, el balcó del mai més,
la mar bressol de tots els viatges,
la platja de petxines obertes,
la casa de l’enyor, els veïns
que han canviat de casa i de llengua,
les petites botigues de confiança
ara són molt grans, immenses,
impersonals, mal educades i de mal fiança,
la meva llibreria, el banc de la passió,
(no pas el dels diners...)
també trobo el lleuger mal de cap de diumenge,
hi ha el mirall de sempre, el que canvia sóc jo...,
segueixo caminant i em trobo
la meva infància, ens abracem com
dos vells amics, ella segueix igual,
el que ha canviat sóc jo,
m’explica coses que encara recordo...,
tot just tombo la cantonada i em
trobo l’adolescència, està trempada
com sempre, quin temps aquell,
el cos vivia al trot i al galop, tot era poc
i res no era tot, obro els ulls i veig
el que sembla la realitat amb codis de barres,
etiquetes amb el preu, formularis, historials,
expedients, sancions, la hipocresia
feta institució, prou, em vaig
a rentar la cara...
a
onatge
Ara no sé qui és que no s'ha rentat la cara,tu o el pensament...Però tu segueixes somniant i veig la melangia del passat, xocant amb la realitat de
ResponEliminal'ara...
"Em trobo amb la meva infància i ens abracem com dos vells amics"...encantador.
Bona tarda de diumenge al far,
M. Roser
Hola M. Roser, és per allò que sempre hem de tenir viu la nena i el nen que portem a dins...
ResponEliminaDes del far una abraçada de dilluns.
onatge