Ja ho he dit alguna vegada, i sempre hi ha algú que m'ho pregunta... Els poemes i/o intents que publico al blog, no es corresponen amb la data que foren escrits. Aquest també forma part de la "llibretada...".
La boira embolcalla
les meves galtes, i
entre la boira freda i mullada,
el caliu dels teus llavis,
el far de la teva mirada,
esperances al port del mai més.
Fred a la vida,
no pas vida freda...
La lluna es filtra per entre la boira
com un beuratge per l’esperit.
Els records han deixat
una teranyina de sentiments.
El temps és una clau
que dia a dia va desgastant
les dents, fins que ja no pot obrir
el pany de vida, les gorges del pany.
La boira segueix baixant,
i amb fidelitat em va penetrant.
Sento campanes sense veure-les,
malgrat que no es vegi,
el campanar sempre hi és.
Hi ha coses que són
com una cendra perpètua.
La boira cada vegada és més espessa,
ara veig més coses,
però ja no puc escriure...
onatge
Sempre he pensat que explicaves nostàlgies de vivències passades, no donaries l'abast si tot fos ara...
ResponEliminaI referent al poema, si la boira no et deixa escriure, tanca els ulls i escolta les campanes que sempre tens a la vora...donen pau.
Bon cap de setmana al far,
M. Roser
A mi que m'agrada la boira, temps de reflexió, temps d'escoltar, temps interior, temps de fer volar la imaginació... escriure ? segur que després de la boira hi haurà bona collita.
ResponEliminaRecords, sempre records... ai, la xarxa de la memòria, que tupida es torna, a còpia del temps...!
ResponEliminaUna abraçada.
Fred a la vida, dic.
ResponElimina