Aquest poema forma part de la “llibretada...”.
I si per ventura
estimar només és una muda,
un canvi de pell,
un canvi de fulles
amb les mateixes arrels.
Un camí passatger amb cor passatger.
Unes arracades sot ala boira i el fred.
No hi ha un rellotge únic per tot el món,
cadascú té el seu temps i la seva hora.
Estimar és una petjada una mica més enllà.
El fred m’obre les finestres,
el vent em despulla,
semblo la creu de terme
a la cruïlla dels quatre vents.
La rosa més bella, també té espines.
Potser viure és tres llàgrimes i un dia...
Néixer amb les mans buides
i marxar amb les mans buides,
la riquesa l’hem de deixar en altres cors.
Però ara tinc fred als ulls
i el somriure és un gel...
onatge
És tota una manera de veure-ho... és cert que cadascú té el seu temps i la seva hora i m'agrada que estimar sigui anar una mica més enllà...
ResponEliminaBona nit, onatge.
Estimar i ser estimat ho és tot, cert que cadasscú té el seu temps, xino xano...
ResponEliminaAbraçada!
No sé si cada vegada que estimem algú canviem de pell o de fulles, però sí que cada enamorament, cada persona, ens fa viure i sentir l'amor d'una manera difrent, personal i intransferible.
ResponEliminaL'horitzó és molt lluny; hi ha molt espai, encara per poder anar molt enllà.
Una abraçada.
Carme les diòptries sempre són personals només podem compartir la visió...
ResponEliminaDes del far brisa cap al bosc.
onatge
Audrey ho has definit molt bé i amb menys paraules que no jo, "xino xano".
ResponEliminaDes del far nit bona.
onatge
Galionar com tu dius cada persona ens fa sentir l'amor d'una manera difernet, segurament que nosaltres també canviem com diu la cançó "Cal anar més lluny...".
ResponEliminaDes del far brisa a la vinya.
onatge