Un temps de vida marcat al
calendari,
un pas de vida viscut a diari.
Caminar sempre endavant, només
girar els ulls enrere per veure
la lluna quan se’n va...
Un quaranta tres de sabates,
i els records de quan anava a quatre
grapes.
Les roses de sant Jordi i el Drac
que mai no es mort del tot...
He vist obrir el taüt del pare,
he vist que la vida és una cançó,
tres tonades, una veu i el record.
Una conversa entre cos i cos,
la gramàtica de la vida,
i l’accent de l’ànima,
tot plegat, de vegades
fa de mal escriure...
onatge
m'ha agradat molt aquest temps de vida que damunt d'aquest 43 de sabates segueixis exercint de faroner i de poeta!
ResponEliminaPreservem aquest escRIURE de colors tardorals.
ResponElimina"Només mirar enrere per veure la lluna que se'n va". La veritat és que val més mirar endavant, però tenint molt present, tot el que ens ha portat a ser com som...O sigui, tenir els records sempre a flor de pell.
ResponEliminaEn el teu cas , un temps de vida poètic...
Petons de pluja cap el far,
M. Roser