Una cançó, tres
rialles o una llàgrima,
un
record, una il·lusió i l’absència que no calla...
Tres
nits i un dia, la lluna
encara
du les arracades posades.
Jo
encara tinc l’estaca clavada al cor.
Les
roques i el port,
i
el mar que ho banya tot.
Una
font d’alegria sense rallar-me...
El
vaixell de mitja tarda,
el
de la nit, i el del matí també,
navegar
fins arribar fins a tu.
L’enyor
més llarg que una condemna,
la
sentència d’un destí absurd i capriciós.
Potser
tot era massa net, massa clar.
Una
amiga sense un adéu...
onatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada