diumenge, 30 d’octubre del 2011

Sense un adéu...












Una cançó, tres rialles o una llàgrima,
un record, una il·lusió i l’absència que no calla...
Tres nits i un dia, la lluna
encara du les arracades posades.
Jo encara tinc l’estaca clavada al cor.
Les roques i el port,
i el mar que ho banya tot.
Una font d’alegria sense rallar-me...
El vaixell de mitja tarda,
el de la nit, i el del matí també,
navegar fins arribar fins a tu.
L’enyor més llarg que una condemna,
la sentència d’un  destí absurd i capriciós.
Potser tot era massa net, massa clar.
Una amiga sense un adéu...
onatge

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada