La mar du el teu silenci
i
la sal fa que es conservi...
A
cada petxina una
paraula
sense veu.
Miro
endavant però
tu
no hi ets...
La
mar m’acaricia la galta,
camino
amb ella,
no
tenim secrets.
La
lluna ja no et
sembra
en mi.
Tot
és passatger i breu,
malgrat
que ens
passem
la via creient
tot
el contrari.
Quins
temps aquells
que
enlairàvem estels,
a
cada il·lusió el tresor
de
la mútua abraçada.
Ara
la barca de l’absència
només
rema enrere...
El
teu silenci escriu el
poema
a l’horitzó,
però
el meu cor
no
el pot llegir...
onatge
El teu mar està avui trist? No t'angoixis; potser demà les noves llums de l'alba el faran resplendir com mai. El mar pot mostrar tantes cares...
ResponEliminaUna abraçada.
Però el meu cor no el pot llegir.
ResponEliminaCaldrà omplir la barca de l'absència.
Tornarem a enlairar estels,mentre gaudirem de la remor de mar...
ResponEliminaAbraçada,
Si el cor no el pot llegir, el llegirem amb els ulls de l’ànima, doncs ella sempre vola més enllà de tot horitzó llunyà.
ResponEliminaSi la barca de l'absència rema enrere, potser acabareu tornant-vos a retrobar i podreu escriure el poema ran de mar, asseguts a la barca...
ResponEliminaPetons de silenci cap el far,
M. Roser