Guardar tantes llibretes, té que de vegades remirant, surten poemes que ja ni recordes...
T’abraço com un
arbre sense fulles.
Avui només tinc
paraules amb poc accent
i sense caliu.
Tinc cendra als llavis
de besades de foc...
I sóc ocell amb ales
trencades i barca
sense rems.
Potser només sóc
un temps prenyat de temps.
Potser sóc jo,
o potser ni això...
onatge
Malgrat tot abraces i les branques nues poden ser d’allò més acollidores, estrènyer amb força però sense ofegar.
ResponEliminaM’encanta el poema.
Regirar calaixos és remoure vivències i retrobar tresors.Et permet veure el que eres amb la distància prudent dels anys i repescar-ne bocins que potser crèiem oblidats.
ResponEliminaBona setmana, Onatge.