Uns llavis són el sol
i una mirada la lluna.
I tot esdevé dins de
la galàxia de cada persona.
Les mans són el temps
de sembra i abandó.
El cor font de vida
i set de mort...
I mirem endavant
sense saber què
hi ha a la safata,
però tot el què hi hagi
ens serà servit...
El somriure bressolarà
les llàgrimes, i aquestes
consolaran l’insomni de viure.
Ara no em sé imaginar
els meus poemes
rígids i freds i amb la
metàfora de la cendra...
Però tot està escrit.
I en silenci o a crits
tot ens serà servit.
onatge
Tot està escrit onatge? espero que no...una abraçada!
ResponEliminaNo se jo, si tot ens serà servit!!!
ResponEliminaI qui som nosaltres, sinó, per demostrar al destí, a l'atzar, a tots els déus, que amb coratge i tossuderia sóm capaços d'escriure la nostra pròpia vida sense seguir cap dels guions que ens volen vendre?
ResponEliminaEls teus poemes continuaran vius, onatge, fins i tot quan tu no hi siguis. Ells parlaran per tu i no deixaran que te'n vagis mai.
Una abraçada.
Hola Efreelang, aquell dia la metàfora em va donar per ací...
ResponEliminaDes del far bona brisa.
onatge
Hola magazine.cat tens raó, de vegades falta la safata...
ResponEliminaDes del far nit bona.
onatge
Hola Galionar, segurament que és com tu dius, aquest embastament de paraules ja té uns anys, i aquell dia l'agulla em va punxar...
ResponEliminaDes del far amb bona mar.
onatge