dimarts, 30 d’agost del 2011

Sense rumb fix...











Començo a escriure

sense rumb fix,

com quasi sempre.

Les emocions,

la tristesa,

l’alegria, la insatisfacció,

la digestió de viure,

tot va aflorant...

suament, a poc a poc.


Vénen els mots,

les paraules,

els adjectius,

els sinònims,

els antònims,

el verb conjugat

en present, però

quasi sempre

en passat.


I mil pensaments

com si fessin niu

dins del meu cap.

Els que m’acaricien,

els que m’esgarrinxen.

Temps de nit,

temps de dia,

i sempre és el

meu temps.


Temps que sempre

és deixat, sense

arribar a la paranoia

de pensar si només

és llogat...


No sé si tinc

mal de cap

o el cap del mal?

Avui el dia

s’ha vestit de gris.

El mèlic del poema

no sé mai on és.

onatge



5 comentaris:

  1. Quan s'escriu sense rumb fix és quan surt realment allò que vol sortir...
    Jo sempre tinc cap del mal... una bona pena!
    Salut i abraçada Onatge!

    ResponElimina
  2. Deixar-se anar, una de les millors receptes per ser un mateix. I aquest sense rumb es converteix en el nostre camí perquè "tot va aflorant suaument, a poc a poc..." . M'agrada.

    ResponElimina
  3. Si senyor, com diuen els anteriors comentaris també penso que quan escrius sense planificar, és com millor surten les paraules...És com l'aigua del riu que surt sense saber on anirà a parar.
    Potser s'ajuntarà amb les onades, prop del teu far...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  4. Deixar-se anar per escriure és una bona cosa... i t'ho dic amb una certa enveja...

    Endavant, onatge. Una abraçada des del bosc retrobat!

    ResponElimina
  5. Ontage, les paraules flueixen i ens permeten allunyar el mal de cap. Una abraçada

    ResponElimina