Començo a escriure
sense rumb fix,
com quasi sempre.
Les emocions,
la tristesa,
l’alegria, la insatisfacció,
la digestió de viure,
tot va aflorant...
suament, a poc a poc.
Vénen els mots,
les paraules,
els adjectius,
els sinònims,
els antònims,
el verb conjugat
en present, però
quasi sempre
en passat.
I mil pensaments
com si fessin niu
dins del meu cap.
Els que m’acaricien,
els que m’esgarrinxen.
Temps de nit,
temps de dia,
i sempre és el
meu temps.
Temps que sempre
és deixat, sense
arribar a la paranoia
de pensar si només
és llogat...
No sé si tinc
mal de cap
o el cap del mal?
Avui el dia
s’ha vestit de gris.
El mèlic del poema
no sé mai on és.
onatge
Quan s'escriu sense rumb fix és quan surt realment allò que vol sortir...
ResponEliminaJo sempre tinc cap del mal... una bona pena!
Salut i abraçada Onatge!
Deixar-se anar, una de les millors receptes per ser un mateix. I aquest sense rumb es converteix en el nostre camí perquè "tot va aflorant suaument, a poc a poc..." . M'agrada.
ResponEliminaSi senyor, com diuen els anteriors comentaris també penso que quan escrius sense planificar, és com millor surten les paraules...És com l'aigua del riu que surt sense saber on anirà a parar.
ResponEliminaPotser s'ajuntarà amb les onades, prop del teu far...
Petons,
M. Roser
Deixar-se anar per escriure és una bona cosa... i t'ho dic amb una certa enveja...
ResponEliminaEndavant, onatge. Una abraçada des del bosc retrobat!
Ontage, les paraules flueixen i ens permeten allunyar el mal de cap. Una abraçada
ResponElimina