És tot...

Sempre porto un record al cor,

una platja a la butxaca,

tres estels al cap, un vers

a la sang, un poema

a la pell..., la rosada

als llavis, tres llàgrimes

del dia, una esquela descolorida,

la realitat sense disfressa,

una falç per segar la hipocresia.

Quan d’un difunt diuen:

Sembla que dormi. No és veritat,

només és una frase de tanatori.

Porto el farcell dels dies,

un diari amb titulars,

la tonada d’una cançó,

(el poema musicat),

set de la font de viure,

una collita de vivències,

la saba de les arrels,

el gest de poder anar

amb el cap ben alt,

sense barret d’altivesa,

no, no és el mateix...

No m’agrada el teatre

de la sotana, ni la mentida

a tot crit esperant

que es faci veritat.

No t’agrada el que escric

ni el què dic, es que

no espero ni pretenc

que agradi a tothom,

però és la meva veu

que surt de dins amb

la llibertat personal i la

compartida amb tu

que em llegeixes...,

ara he obert al finestra,

entra l’aire de mar,

respiro profundament,

ningú no em pot

robar aquest instant,

ja m’ha traspassat

ara viu amb mi a la sang,

estimo el vaixell de paper

i tots els cors que m’han

tallat la respiració...,

ai quin dolç ofec,

la realitat té mil colors

com les gotes de la pluja,

potser ja és tard

i escric en silenci pel silenci,

però no tinc cap pressa,

la cadira encara té quatre potes,

per la finestra segueix

entrant aire i els dits

amb tinta se me’n

van al paper...,

els llibres sempre m’esperen,

la fidelitat de la suor d’agost,

la migdiada que no caduca mai,

la llàgrima que fa el salt

mortal als ulls, com si

fos el circ de la vida,

cada casa té el seu drama

sota del coixí, i els ahirs

de mal recordar..., i la

memòria que va florint

al seu aire, a la seva

memòria, ara la fruita

es podreix i no madura,

ha nascut un infant

i de seguida l’embruten

de vida..., perquè sempre

hi ha qui agafa el nou nat

i li posa un codi de barres

com si fos un producte de supermercat...,

sort que en un moment

de la seva vida, l’infant

nascut de mare obrirà

els ulls i cridarà als quatre vents

que el deixin tranquil,

ell és ell i el seu pas

al caminar, el batec

del seu cor, i la riquesa

de ser passatger de vida,

l’aparell de televisió

s’ofega de teranyines...,

resta apagat i parat,

no m’agrada que em

facin imbècil a distància,

ara escolto l’Ovidi amb

Coral romput de l’Estellés,

quin tresor, quanta saviesa,

ara núvols d’estiu

han pintat un quadre,

miro l’horitzó i l’enyorança

m’esborrona, em despulla,

sí, sóc jo, sóc així

i no vull canviar,

m’humitejo els llavis

de silenci, entre llavi

i llavi el teu nom...,

la filla que viu a la

casa de la independència,

la suor als peus, ara

els poso a terra,

quina agradable sensació,

els que porten una trompeta

a la boca i no callen mai,

jo ja fa molt temps

que no els escolto,

no diuen res i sempre desafinen,

quinze d’agost, l’estiu

encara és viu, el sol

es banya en una platja nudista,

ell no té res a amagar,

és tal com és des de

fa segles..., només hi ha

ulls amb males diòptries,

el fals pudor i la curiositat

malsana, sort que ara

quasi ningú no es confessa,

i el mar que les veu

de tots colors, és la vida,

ara els arbres gaudeixen

del capvespre, perquè és

tan bo el meló a l’estiu?,

i si l’acompanyes amb

un bon pernil..., i el vi

negre nascut de la terra

i del treball dels homes,

veig que encara hi ha

tinta i jo no em canso,

segurament que no dic res,

però ho confesso, no en sé més,

l’Estellés em segueix

penetrant amb la sageta

de l’Ovidi, parla de la

filla morta, perquè

sempre hi ha una

filla que es mor?,

des de que el món és món

que la vida és així,

ara em ve el record

del pare que se’l va

endur la mort, i els avis

i els padrins que ja no

vaig conèixer, i la cosina,

i els estels que ja no volen,

i els núvols morts

i la pluja morta, i el

poema que ja no respira,

testaments de vida en vida,

i les il·lusions que van

perdre les set vides

com el gat de la veïna,

m’agrada el pa sec

per fer-ne torrades,

i l’oli d’oliva nascut

del cor del fruit,

ara les muntanyes

tenen una abraçada

romàntica, el darrer

alè del sol, la nit

ja es posa faldilla

llarga o curta...,

i cada fanal és com la

flama d’una passió,

ara cada muntanya

és com el pit de la terra,

i tot és com sempre,

i sempre és tot.

onatge