diumenge, 28 d’agost de 2011

O potser ni aixÒ...










Guardar tantes llibretes, té que de vegades remirant, surten poemes que ja ni recordes...


T’abraço com un

arbre sense fulles.

Avui només tinc

paraules amb poc accent

i sense caliu.

Tinc cendra als llavis

de besades de foc...

I sóc ocell amb ales

trencades i barca

sense rems.

Potser només sóc

un temps prenyat de temps.

Potser sóc jo,

o potser ni això...

onatge


2 comentaris:

  1. Malgrat tot abraces i les branques nues poden ser d’allò més acollidores, estrènyer amb força però sense ofegar.
    M’encanta el poema.

    ResponElimina
  2. Regirar calaixos és remoure vivències i retrobar tresors.Et permet veure el que eres amb la distància prudent dels anys i repescar-ne bocins que potser crèiem oblidats.

    Bona setmana, Onatge.

    ResponElimina