“S’esquitlla l’instant
per les parets del temps.
Serva’l dins del cor”.
L’instant és feble a la fornal de viure
i és fort a l’enclusa del cada dia.
L’instant que fa sortir el sol
o la lluna, el que obre la
cremallera dels núvols
i neix i surt enfora la pluja,
de vegades amb la bufanda
de la tempesta, l’instant
entre llàgrima i somriure,
entre la rosada als llavis
i la carícia que els acarona...
Per els arestes del temps
van florint flors
i hi anem perden pètals,
també des de les arestes
atalaiem el mar on sempre
hi tenim viatge
amb vaixell de paper
la vela del poema,
el timó del vers,
els rems de la metàfora...
Dins del cor, l’almívar
de la sang, el galop
dels sentiments, el batec
de viure i volar amb
l’estel de vida.
Servem tot el que ens penetra
se’ns llaura sembra i arrela
a la terra de l’ànima...
onatge
Tal com és habitual... un poema preciós. Enhorabona!!
ResponEliminaUna abraçada
Servem tot el que ens penetra a l'ànima, perquè si arrela amb prou força acabarà fructificant i serem més rics ens sentiments.
ResponEliminaUna abraçada.