dimarts, 2 d’agost del 2011

A la terra de l'ànima...













“S’esquitlla l’instant

per les parets del temps.

Serva’l dins del cor”.


L’instant és feble a la fornal de viure

i és fort a l’enclusa del cada dia.

L’instant que fa sortir el sol

o la lluna, el que obre la

cremallera dels núvols

i neix i surt enfora la pluja,

de vegades amb la bufanda

de la tempesta, l’instant

entre llàgrima i somriure,

entre la rosada als llavis

i la carícia que els acarona...


Per els arestes del temps

van florint flors

i hi anem perden pètals,

també des de les arestes

atalaiem el mar on sempre

hi tenim viatge

amb vaixell de paper

la vela del poema,

el timó del vers,

els rems de la metàfora...


Dins del cor, l’almívar

de la sang, el galop

dels sentiments, el batec

de viure i volar amb

l’estel de vida.

Servem tot el que ens penetra

se’ns llaura sembra i arrela

a la terra de l’ànima...

onatge

2 comentaris:

  1. Tal com és habitual... un poema preciós. Enhorabona!!

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Servem tot el que ens penetra a l'ànima, perquè si arrela amb prou força acabarà fructificant i serem més rics ens sentiments.
    Una abraçada.

    ResponElimina