diumenge, 29 de maig de 2011

Un somriure al paisatge de les galtes...











Una cançó al vent un record la humitat dels núvols grisos, temps de pluja al poema del cor, un somriure al paisatge de les galtes, paraules que són viatge i camí, la carícia del verb conjugat, una consonant, un pom de vocals, un pessic de lluna, les flors no vesteixen a la moda, sempre són elles, la mistela escriu el poema als llavis, un polsim d’imaginació, a la cassola la realitat a foc lent, sal i pebre, les il·lusions al bany maria, una bona flama pel caliu.


Una bona aixada trempada a la fornal del poble, obrir les portes de les biblioteques, als que sembren estupidesa a la crema dels rostolls, que parli la gralla i ho escampi als quatre vents, un sembrat de tendresa, una abraçada de tramuntana, caminar junts i deixar que els mans es trobin, gaudir de la cala, el vaixell de paper no s’enfonsa mai, la llibertat sota el cel sense núvols de religions, un Priorat per acompanyar, moderar tots els ismes, i de cada ferida el seu record sense sang d’enyorança, dibuixar el capvespre, que la rosada sigui una matinada a dos..., a la mútua companyia no cal brodar-hi ni noms ni inicials, dansar amb la flama d’una espelma, aclucar els ulls i veure el món.


Les orenetes del somriure ens vestiran de primavera, deixar que ningú ens imposi pensaments per decret, impedir que ens aboquin vinagre a les arrels, pogué compartir dos diàlegs a una sola veu, no posar punts, potser només sobre les is, deixar que la lentitud respiri, ajudar els fills a caminar però que caminin ells/es, els miralls no reflecteixen mai, només enlluernen, tranquil·litat i embruix entre tu i jo, records pels absents, cap respecte pels dictadors ni pels assassins de vida, no a sembrar formigó, terra a la terra, no a menjar ciment, respecte pels treballadors de la terra, estimo la pagesia, la feina ben feta, aigua per la set, la paciència als ceps que maduri a poc a poc, entre sol i ombra, tenir un racó que sigui teu, això sí, obert, que hi entri la llum i l’aire, rentar-se sense deixar-hi la pell, no creure’s tot el que s’escolta ni fer cas de tot el que es diu, que la boira sigui una bufanda passatgera, morir després d’haver viscut, si pot ser engendrats amb caliu i no pas des del congelador..., mirar cap endins saber qui ets de veritat, sense por, amb coratge i humilitat, tanta falta que ens fa la flor de la humilitat, deixar que la ment respiri de tant en tant, que es pentini al seu aire, en llevar-se posar els dos peus a terra, o el que hi hagi, si pot ser no posar-los dins de la galleda..., no embrutar les parets, però que puguin ser un clam del poble, no un mostrari de colors, el tren fa el seu camí, però sap el seu destí?, ara surt el sol, o ja hi era i jo no el veia, les sabates ni grans ni petites, a la mida, no per sabates més grans arribarem més aviat a casa, cal fer cua per tot?, el cafè curt però amb cos, sense sucre i sempre en tassa, ni fred ni cremant, ha de ser un simfonia per l’esperit, i no pas un martiri, armes, no gràcies, mai no són per defensar, sempre són per atacar, després de l’amor perdut, deixar que ens torni a enamorar, si la cadira balla, seguir el ritme, pecar o no pecar?, però què és pecat?, sort que el respecte no es pot comprar, no obrir tant la boca que t’hi entraran mosques, aprèn a escoltar, si ajudes fer-ho de veritat i no pas per tranquil·litzar la consciència, estima la persona, el color de la pell no és cap barrera, de tant en tant neteja els vidres de les ulleres no fos que veiessis imatges petrificades..., sense educació no hi ha res, i tanta falta que ens fa, el pobre sentit comú està a l’atur i sense papers, passa gana i viu sota el pont, es clar que l’alcalde i regidors no hi passen mai per allà..., ens hem tornat cecs sords i muts, de vegades ens entretenim a trobar una agulla en un paller i per l’altra combreguem amb rodes de molí..., “Molta roba i poc sabó...” (Montserrat Roig), tant higiene com falta, i sobretot mental, i de cor i ànima, sobretot entre qui més creu que ho té tot... (...), els que tot ho atribueixen al cel, els que ells es creuen que són el cel, i els que diuen que són funcionaris del cel, tant senzill i tant que ho compliquen..., fabricants d’armes i funeràries engendren les guerres, els innocents no hi volien cap coixí a la trinxera de mort.


El pare sempre em deia que s’havia de treure la poma podrida de la caixa, ara tota la caixa està podrida, i la poma bona fa nosa..., l’odi ho acaba odiant tot, a les seves mans tot es corca, qui pateix i engendra odi acaba morint odiat, la hipocresia sempre va ben vestida, passeja falsament, els signes externs moltes vegades només tapen les mancances interiors, són com un carnaval particular..., dona i home destinats a empeltar vida nova i bons sentiments, i tants recels a salvar, massa sovint l’home encara és molt primitiu i la dona massa sovint el vol imitar..., educar nens i nenes, no, educar persones, i als educadors qui els educa?, a qui fa por la sexualitat, només als mesquins de cor, als embrutadors per decret del cel i de la terra, només els homes maten per plaer, plaer d’ells i la seva bèstia, passen els segles i aprenem ben poca cosa, l’estupidesa per capita continua sent la mateixa i augmentada, romàntic sí, algun problema, m’agraden els llavis la lluna, el diàleg del mar, la cançó del vent, l’abraçada de la brisa, estimo, estimar no té sinònim, el valor de la vida rau en la seva caducitat..., sóc rar, ja ho sé, sóc rar perquè no m’agrada tot allò estàndard i imposat, quan vaig en tren o autobús, encara m’aixeco per una persona gran o una dona embarassada, sempre hi ha qui se’n riu, la poca cultura i la manca de tendresa ja els donen aquests símptomes, art, ai l’art, passar una escombra bruta de pintura, és art, potser sí, art de l’escombra..., els zeros a la dreta són art, potser són la indigestió del ric sense gust..., sí, sí, ja intento moderar-me, però em neix des de dins, què hi puc fer, poble, no es quatre cases (ni mil) i carrers, el poble és molt més, sovint dorm com un llangardaix, o resta hipnotitzat per la mala màgia de..., perquè la mala bava no s’asseca mai i de vegades passa de pares a fills?, discriminació, fa tant de mal com la llargària de la paraula, la discriminació sempre és a favor d’algú, els diners sempre fan olor de femer, sinceritat, els antropòlegs diuen que va existir cap allà..., amb què ens hem convertit, i que n’hem fet del món heretat?, després hi ha qui diu que va en missió de pau..., és difícil quan ell mateix és la guerra..., de vegades tenim els ulls de fang, estimo sí, sense estimar seria com viure mort, m’enamoro de les flors, de les formigues que evito trepitjar, els poemes de tardor, el vers d’estiu, el poema de vida, de les mans amigues, de la mirada que parla, de la tendresa que em penetra, m’agrada veure passar el temps, de vegades sóc un gandul frustrat pel treball, però m’agrada trobar la pausa, sempre hi ha una escala que du a mar, que arriba a la cala, als núvols del gran viatge, després de llegir-me podeu fer-me un psicotècnic, i a mi què, em sento feliç, aquella felicitat que no es pot embotellar ni receptar, només es pot compartir, per això us escric..., no, no malpenseu, només he pres un cafè, el curt però amb cos, escolto els Verdcel, en Cesk Freixas, l’Ismael Serrano, en Llach, l’estimat Ovidi, en Pau Alabajos i la Gossa Sorda, quina gran companyia la música, la cançó, la veu amb el crit d’un poema..., ara la cançó diu: truca’m qualsevol dia..., qui no espera una trucada, que no arriba mai, o no la sentim, ara sortiré a passejar amb la Fosca, després amb la bicicleta aniré ran de mar, allà on mar i sorra es troben, s’abracen, ens saludarem com vells amics, diré hola a l’horitzó, les barques reposaran de mar i rems, el far s’ho mirarà satisfet, potser hi haurà algun profanador de platja, n’hi ha per tot arreu, però jo a la meva, ja sento l’olor de la sal de mar, la brisa que em penetra, la solitud fa acte de presència però quina companyia..., seguiré la lectura de L’art de viure la lentitud, de Pierre Sansot. Contra les presses i a favor de saber viure les coses amb calma. Edicions La campana. El gust ha estat meu i la paciència vostra. Una abraçada.

aa

onatge


10 comentaris:

  1. Jo precissament estic llegint L'elogi de la lentitud, de Carl Honoré, així que estem una mica a la mateixa sintonia. Després de la despullada íntima que acabes de fer amb el cos d'aquest text intens, només em queda envejar el teu passeix arran de mar i enviar-te una abraçada.

    ResponElimina
  2. impressionant text onatge, magnífic, exquisit... i més
    per cert allò del forat del meu poema... és que la tempatació és un dimoni!! Ai les fantasies sexuals, si no fos per elles a vegades...
    una salutació
    fins aviat
    joan

    ResponElimina
  3. Galionar aquest text neix quan m'agrada posar-me a escriure sense tenir cap idea i deixar que tot flueixi... Tu passeges per un mar de vinyes...

    Des del far indignat (no amb tu...).
    onatge

    ResponElimina
  4. Novesflors ja has dit més que jo.

    Des del far indignat (no amb tu...).
    onatge

    ResponElimina
  5. Joan va sortir així...
    Espero qeu les teves fantasies es facin realitat...

    Des del far indignat (no amb tu...).
    onatge

    ResponElimina
  6. I la vida segueix... i com Galionar envejo el paisatge que t'envolta i aquesta capacitat teva per resumir sense fer-ho tanta emoció continguda i no.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Ariadna deu ser que em llegeixes amb bons ulls.

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponElimina
  8. maijo trec el meu interior enfora només perquè li toqui el sol i l'aire...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina