L’arbre de l’absurd
sempre fa ombra...
Però cada dia surt el sol.
La cançó de l’estupidesa
ressona pels quatre cantons...
A la plaça dels comentaris
hi xerra tothom.
Les campanes ja no
saben per qui sonen...
onatge
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Sí, vull creure que està a punt de sortir el sol. Diuen que s'està gestant una sortida impressionant que encara no sospitem... no sé si creure-ho...
ResponEliminaPerò, per sort, cada dia surt el sol, segur.
ResponEliminaPer les finestres del despatx, cada matí a 1/4 de 10 entra el soroll de les campanes de l'església tocant a morts. Llegint el teu poema, penso que no sé si m'agradarà que toquin per a mi d'aquesta manera, el dia que em mori. Potser preferiria una llàgrima sincera d'algú que m'estimés...
ResponEliminaUna abraçada.
Tinc un dubte, si un dia està núvol, l'arbre de l'absurt també fa ombra?
ResponEliminaun petó cap al far,
M. Roser
Cada dia surt el sol, però alguns dies, sembla que el sol brilli més, oi? :)
ResponEliminaI amb això últim no hi estic d'acord. Crec que les campanes sempre saben per qui toquen.
Cèlia no en tinguis cap dubte, vindrà un sol formidable...
ResponEliminaNoves flors és com tu dius...
Galionar jo també preferiré una llàgrima i la rosada d'un somriure, de campana no en vull cap ni sotana llarga ni curta...
M. Roser si només tens un dubte, ets molt afortunda. Jo diria que fins i tot el dia que està gris i nuvol, l'arbre de l'absurd, també fa ombra...
Filadora des de ja fa temps hi ha molts toca campanes, i no estic segur de si saben perquè i per qui les toquen...
Des del far una abraçada amb el sol interior.
onatge