Un home camina pel carrer,
un carret i tres cartrons
és tot el que té, un jec que es va trobar,
la gana que mai no es calma,
i la felicitat que es va acabar.
Els seus queviures són buscar
al contenidor, i la llàstima
dels que passen per la cantonada.
Ja fa molt de temps va ser marit i pare,
però la vida el va castigar i ensorrar.
Va tancar la fabrica, la dona el va deixar,
mai més no ha sabut res de la seva filla,
era la nineta dels seus ulls.
La seva pell només sap del fred i la soledat,
ja no sap de paraules d’amor,
ni el caliu d’una carícia,
el sentiment d’una abraçada.
La riquesa dels uns, l’han enterrat al carrer.
El que la gent llença, ell ho
recull com el fruit d’una herència.
Sense una mà que l’ajudi a veure el sol,
només la lluna solitària sense el quart creixent.
Mai no ha volgut el fals cònsol del vi,
ell sap que la força està dintre seu, però la societat
ha posat cadenes a la seva
persona.
onatge
Els diners, una altra vegada, com a factor essencial d'allò que podríem dir-ne felicitat! Quan aquests falten, comença a ensorrar-se tot. Lamentable però cert.
ResponEliminaCada vegada se'n veuen més, de persones remenant pels contenidors. Una bona mostra d'on ens porta l'estat del ben? estar.
El poema, dels bons, bons.
Una abraçada i bon diumenge!
A vegades ens mirem a aquesta gent amb llàstima, pena, jo també me’ls miro amb certa impotència, la de qui vol ajudar i no sap com perquè em fan sentir avergonyida. Hi ha gent que ho ha triat, el que cal els ajudar als qui s’han trobat així sense voler-ho.
ResponEliminaBon poema.
Crec que t’agradaria Emma de Maria Barbal.
Fins aviat.
Per un cantó, l'únic enemic que importa és l'interior, per l'altre, no existeix el self-made man, necessitem dels altres.
ResponEliminaÉs un escrit corprenedor i un fidel retrat de moltes vides, que gairebé no ho són perquè els han intentat prendre la dignitat...Si ja sé que la dignitat ens ve de dins ,però en certs moments...
ResponEliminaJo penso que ningú ha triat viure així, el que passa que davant de les circumstàncies de la vida no tothom reacciona igual.
A mi em fa mal per dins, quan veig famílies d'un nivell mitjà, que es queden sense feina, no poden pagar la hipoteca i han d'anar al carrer,amb avis i fills...com pot ser que no hi hagi ningú que els ho pugui( o vulgui) solucionar quan es destinen diners a coses ben prescindibles?
Una abraçada va camí del far,
M. Roser
Uf!...Uf perquè el teu text arriba al cor i uf...perquè per desgràcia pot ser real!
ResponEliminaUna imatge que, malauradament, veiem cada dia als carrer. Quina impotència deuen sentir les persones que passen per aquesta experiència.
ResponEliminaDes del far observes molt i ho saps descriure molt bé!
ResponEliminaQuantes històries com aquesta que hi deuen haver! I com de malament repartim la felicitat. Som una espècie ben curiosa!
ResponEliminaQuan el poble fa bogeries, el poble està boig... Quan els GRANS mandataris (...) estan bojos, llavors és una crisi. Però sempre la paga el poble...
ResponEliminaDes del far emprenyat.
onatge