Potser sí...

Obra de la Maria Josep Ginovart (sense demanar-li permís...)

Potser sí que a la meva tendresa hi ha sortit durícies sense arribar a tenir flor... Però viure és això; és  sol i la pluja i lluna i fred, companyia en la solitud, la veu del cor en l’eco del silenci.

M’agrada viure perquè no hi ha manual d’instruccions... M’agrada ran de mar quan l’onatge em du la sal per conservar el poema. A la sorra no hi escric noms ni promeses sense notari, només la petjada nua dels meus peus. I els meus ulls ninetes d’horitzó.

Les barques jubilades m’expliquen històries del mar.

Sóc arrels de les meves arrels. I l’herència genètica que cada lluna plena m’ho recorda.

Sóc un home amb un quaranta tres a cada peu. La sang em fa florir els atributs que més baixen que no pugen. Però i la tendresa de la rosada? I la gramàtica dels llavis, i el verb conjugat a dos... I el foc que no crema però té flames que sempre encenen el caliu...

Sota un sembrat de núvols mirades grises però també somriures que esperen la bona pluja.

Cada camí ha tingut altres caminants, però la meva petjada sempre és personal, com totes les petjades del món. A tots els camins hi ha pedres per tothom.

Sempre m’ha desagradat l’altivesa dels campanars, intentant voler-ho dominar tot...

La flor més flor acabarà perdent els seus pètals, i el foc més foc acabarà perdent les seves flames.

Tinc somnis a flor de pell i realitats amb flor i sense...

Potser ja fa temps que no giro el cap enrere.

Els coloms s’han menjat les molles de pa del camí...

onatge