Obra d’Isabel Pons Tello
La nit trenca
les paraules i tallen.
I cada ferida
té la sang
de l’accent...
El poema
és espina
perquè no hi
ha peix...
Ni el got mig
ple ni mig buit,
got d’aigua.
S’estripa el paper blanc.
Un rellotge que
no té temps.
Les flors sense pètals.
Fred sense gel.
Un viatge entre
dos marges de pedra...
onatge
Sembla que avui hagis tingut un mal dia...tot plegat destil·la amargor...
ResponEliminahi ha un poema castellà que diu:
No pienses que las rosas
se afean con espinas,
piensa que las espinas
se embellecen con rosas...
És una idea que cal tenir present...
Petons, sense espines, cap al far,
M. Roser
I és que la nit onatge..... la nit és molt dura!
ResponEliminaPetons.
M. Roser m'han arribat els petons sense espines. Aquest intent de poema el vaig escriure ja fa temps, forma part de la "llibretada". I a la vida hi ha de tot...
ResponEliminaDes del far amb pètals de somriure.
onatge
Alba, la nit és màgica o tràgica... He escrit molt sobre la nit...
ResponEliminaDes del far amb flor de nit.
onatge
"cada ferida/ té la sang de l'accent": molt gràfic! Els poemes poden ferir.
ResponEliminaEnhorabona altra vegada!
ResponEliminaHola Helena, crec que sí, que els poemes de vegades poden ferir, tot i que sovint neixen d'una ferida o d'una tendresa sense sang...
ResponEliminaDes del far sense ferir.
onatge
Hola Ariadna gràcies per venir al far...
ResponEliminaDes del mar amb bon onatge...