Un peu a cada sabata
o una sabata a
cada peu...
Mitjons
transpirables.
Els cordons ben
lligats.
No m’agraden les sabates
que quan
camines
sembla que arribi
el setè de cavalleria...
M’agrada
caminar
en silenci,
tocant
de peus a terra
o seguint el
vol
d’una gavina,
però en
silenci.
Camins de terra,
els no assenyalats
enlloc.
A la sorra
descalç,
a l’hivern amb
altres peus...
onatge
Podria ser Pompeia aquest carrer empedrat?
ResponEliminaEm sobta el contrast del record que en tinc caminant sobre les llambordes gastades per les rodes dels carros i el degoteig del temps i el teu poema, que sembla que llisqui sobre la sorra.
Sense fer soroll, casi de puntetes, es va fent camí! t'he descobert! ens veiem pel bloc, feliç 2012!
ResponEliminaSabates silencioses i pensaments per a volar!
ResponEliminaPaís secrets ets perillosa... Sí, aquest carrer és Pompeia. I tens raó el poema no el vaig escriure allà, ho vaig fer a la sorra...
ResponEliminaDes del far una abraçada sense sorra.
onatge
Hola Marta, l'important és fer camí, ni que sigui en silenci...
ResponEliminaDes del far en silenci.
onatge
Hola Cèlia, tu aj saps que volo sempre, llavors em trec les sabates de plom...
ResponEliminaDes del far volant.
onatge
Fantàstic caminar en silenci a peu nu, per la sorra mullada...Els camins de pedres també m'agraden però amb els peus ben protegits de les esgarrinxades de la vida...
ResponEliminaCamins de silenci porten al far,
M. Roser