“No conec la tèbia llum del capvespre”
Però sí les llàgrimes
d’un nen, no estic
segur de si eren blaves...
“La rosada matinera”
sempre escriu el poema
a la tendresa de la profunditat.
Sempre hi ha un núvol
que fa el pinxo davant del sol.
De vegades plorem
senzillament perquè
les llàgrimes són capricioses...,
o perquè tenim un eco
dins nostre que vol
cridar cap enfora...
Les aigües de l’estany
són la metàfora,
el bressol pel plany...
onatge
A vegades plorem, i encara que a vegades portem molt i molt temps sense fer-ho, arriba sempre un temps en el qual... a vegades plorem. A mi no em costa gaire, la veritat!
ResponEliminaBona nit, onatge!
M'encanta onatge.... tenim un eco que vol sortir cap enfora. és això!! El plor, l'angoixa, l'estat de patiment... tot és perquè hi ha quelcom que vol sortir cap enfora.
ResponEliminaUna abraçada!
De vegades plorem perquè tenim el cor a vessar d'emocions, i les aigües es desborden com si es tractés d'un llac imaginari...
ResponEliminaI és molt bo que ho fem, i si és amb llàgrimes de colors, serà un plor més amable...
Petons,
M. Roser
M'agrada molt la darrera estrofa.
ResponEliminaSi parlem de llàgrimes,
ResponEliminapotser no hauríem de plorar
doncs, no sabem si rodolen
per versos d’alegria
o per poemes eterns de
tenebres amagades.
Tenim un eco dins nostre..., cert!, m'agrada molt com ho expresses...a vegades hi ha a qui li costa deixar-lo sortir. A mi no gaire...Emocions que afloren...d'una o altra manera.
ResponEliminaBon vespre!.