L'obra és de Pere Salinas.
Escric per escoltar el silenci.
A la sorra m’acompanyen
les petxines, les onades.
La companyia de la barca.
Reposen els rems cansats.
Al rellotge de sol és temps
de tothora, fins que
la lluna s’albira, llavors
em faig ocell de nit.
Ara el silenci és viatge i
destí.
Tinc un llaç de filferro
d’espines al voltant del cor.
La tristesa sempre fa un
núvol amb pluja de llàgrimes.
Després tot esdevé fèrtil
i floreix la primavera
personal, i arriba la
rosada de tendresa
i ens abraça de vida plena.
Ara a la platja escolto la
música de l’orquestra
natural de la vida.
Un infant enlaira el seu
estel,
sempre hi ha un vent d’esperança.
Cada tristesa és un viatge
passatger, una ferida amb
un plor clavat, no hi ha
dolor, només tristor...
onatge
M'agrada molt això d'escriure per escoltar el silenci...i també escoltar la música natural de la vida, des de la platja...
ResponEliminaÉs un poema preciós ple de sentiments, algun de trist, però de vegades la tristor també té lloc a la nostra vida.
Petons cap el far,
M. Roser
Em quedo amb l'últim paràgraf. Senzilla i poèticament brutal!! Una abraçada, poeta! ;)
ResponElimina