dimarts, 20 d’abril del 2010

Petxines a la sorra...



De nit els peus

en aigua de mar.


Petxines a la sorra,

i les il·lusions

ales per volar.


Al cel una xarxa d’estels.

Tu i jo amb les mans agafades,

la mirada envers el far.


Junts recordem estampes

de nits velles i belles.


El temps és com un

ocell sense niu...



onatge

8 comentaris:

  1. M'encanta el mot que resumeix les emocions amagades al post d'avui. En pronunciar-lo, un munt d'imatges es dibuixen sense necessitar cap més paraula. I esclata la riallada.

    ResponElimina
  2. M'agrada la imatge final. Temps, ocell sense niu. També m'hagués agradat temps, niu sense ocell.

    ResponElimina
  3. sense niu, ni destí, passa...
    i amb ells esdevenim vells de bellesa efímera, com el temps.

    salut company

    ResponElimina
  4. "Tu i jo amb les mans agafades, la mirada envers el far". Fa de bon envellir amb aquests versos.
    Felicitats!
    maijo

    ResponElimina
  5. Un poema molt bonic, m'agraden aquestes petxines a la sorra, en recolliré unes quantes i així en mirar-les em recordaran el far i el mar i els estels i també les il·lisions.

    ResponElimina
  6. Un ocell sense niu, a tots ens costa trobar un niu...però és agradable passar pel teu abre :)
    un petonet.

    ResponElimina
  7. Caminar amb els ulls de l'ego resulta cansat i complicat, però sovint ens enganxa la rutina. No gosem fer la primera passa cap a l'autenticitat i així ens sentim arrossegats per un món que no ens agrada.
    Bo és adonar-nos-en.
    Una abraçada,
    Imma

    ResponElimina
  8. Pilar Calpurni Joan Maijo Carme Lucia Imma, una gran abraçada sense sorra... Si no existíssiu, res no seria igual...

    -avui no tinc massa temps, el tresor de la casa està sota aquell núvol i no pot tornar a casa, Primer Hèlsinki, ara Estònia, i demà ja veurem...-

    Una abraçada amb caliu.
    onatge

    ResponElimina