Aquest poema va ser escrit fa més de vint anys, no estic segur de si ja ha caducat...
Avui he somiat despert
tocant de peus a terra.
He tingut un somni a cel obert,
el meu amor
floria en primavera.
He vist unes mans
d’argent veritable
que tenien fred.
Per una distància de tres pams
no he pogut escalfar el fred.
El somni viurà despert en mi.
Respiraré l’aire com una cançó.
Tinc records a un sol camí,
no perdo el nord
per cap remor.
M’arriba la nit
i tu encara ets la lluna
de la meva petita nit.
Ets l’esperança de pell bruna.
Sóc poeta en hores de silenci.
Cerco paraules lletra a lletra,
tot fa que hi pensi.
Em deixo endur per
la meva il·lusió desperta.
Les hores em truquen
a la porta,
però el meu somni
continua despert.
Desitjo que abans
la vida no sigui morta
pugui arrelar
una rosa en el meu desert.
Tu ets la meva rosa,
tu vull que siguis la vida
en el meu desert d’home.
Tu ets el meu
despertar d’alegria.
Què dius, onatge? aquestes coses no caduquen mai.
ResponEliminaPodran canviar les coses, les circumstàncies, fins i tot els amors, però la manera de sentir i de dir sempre és autèntica, actual... la manera de sentir no canvia gaire... em sembla.
Tens raó, els sentiments no caduquen, caduquem nosaltres...
ResponEliminaUna abraçada sense caducitat.
onatge