De nit els peus
en aigua de mar.
Petxines a la sorra,
i les il·lusions
ales per volar.
Al cel una xarxa d’estels.
Tu i jo amb les mans agafades,
la mirada envers el far.
Junts recordem estampes
de nits velles i belles.
El temps és com un
ocell sense niu...
onatge
M'encanta el mot que resumeix les emocions amagades al post d'avui. En pronunciar-lo, un munt d'imatges es dibuixen sense necessitar cap més paraula. I esclata la riallada.
ResponEliminaM'agrada la imatge final. Temps, ocell sense niu. També m'hagués agradat temps, niu sense ocell.
ResponEliminasense niu, ni destí, passa...
ResponEliminai amb ells esdevenim vells de bellesa efímera, com el temps.
salut company
"Tu i jo amb les mans agafades, la mirada envers el far". Fa de bon envellir amb aquests versos.
ResponEliminaFelicitats!
maijo
Un poema molt bonic, m'agraden aquestes petxines a la sorra, en recolliré unes quantes i així en mirar-les em recordaran el far i el mar i els estels i també les il·lisions.
ResponEliminaUn ocell sense niu, a tots ens costa trobar un niu...però és agradable passar pel teu abre :)
ResponEliminaun petonet.
Caminar amb els ulls de l'ego resulta cansat i complicat, però sovint ens enganxa la rutina. No gosem fer la primera passa cap a l'autenticitat i així ens sentim arrossegats per un món que no ens agrada.
ResponEliminaBo és adonar-nos-en.
Una abraçada,
Imma
Pilar Calpurni Joan Maijo Carme Lucia Imma, una gran abraçada sense sorra... Si no existíssiu, res no seria igual...
ResponElimina-avui no tinc massa temps, el tresor de la casa està sota aquell núvol i no pot tornar a casa, Primer Hèlsinki, ara Estònia, i demà ja veurem...-
Una abraçada amb caliu.
onatge