Un blog és una petita o gran representació de la persona que hi ha al darrere. Hi ha blogs que quan hi entres hi deixes un comentari, ningú no diu res... Com si quan entres a un lloc i dius bon dia o bona tarda, no respongués ningú. La situació dels mobles..., el tipus de lletra, els colors, tot plegat fa -almenys en el meu cas- que n’hi hagin que se’m fa agradable d’entrar-hi i d’altres que no o no tan... De fet amb la meva curta experiència puc dir que només he trobat bones persones, respectuoses, interessants pel què diuen i com ho diuen... Ja sé que Internet és com és, però penso que no es pot fingir eternament o sempre. Vull dir que es veu o s’intueix el tarannà de les persones que hi escriuen. Darrere del monitor hi ha un cor que batega, una persona que respira, que viu, que somriu, que plora, però per damunt de tot hi ha com un cordó umbilical d’amistat. Una amistat que no té preu, i més tenint en compte que vivim en un món solitari on de vegades sembla que els valors no serveixin per res...
Perdoneu pel rotllo...
Una abraçada a totes les persones que em llegiu i compartiu.
Una forta abraçada per a tu també, onatge!
ResponEliminaCoincideixo plenament amb el que dius i, pel que fa a mi, celebro haver-te conegut. :-)
Ho has explicat tant bé...!
ResponEliminaEls valors estan darrera de cada petit o gran cor que batega darrera la pantalla i acaba creant vincles d'afecte importants!
Una abraçada, onatge:
Jo també celebro haver-te conegut!
A vegades costaria de definir perquè en un blog t'hi trobes bé i en un altre no tant. A vegades pot ser per la persona, però a vegades també pel que hi diu o per la manera que ho diu. Així com no em sembla difícil explicar-me a mi mateixa que hi trobo en els blogs que visito sempre, per costum c ada dia, si que trobo complicat explicar-me perquè en alguns només hi vaig de tant en tant.
ResponEliminaPerò a part d'aquesta precisió, estic també totalment d'acord en el que dius i crec que el coneixement que tenim els uns dels altres és força ajustat a la realitat i que els vincles d'afecte són importants.
Una abraçada...
Coincideixo bastant en tot el què dius, sobretot en què encara que no es vulgui o s'intenti evitar el blog transmet molt del caràcter i sentiments del que escriu.
ResponEliminaA mi m'agrada passar per casa teva, sempre m'hi trobo bé.
Petons!!
Penso que tots els blogs tenen un objectiu. Quin és, es va descobrint a poc a poc; per a mi tots són vàlids i no em faig preguntes.
ResponEliminaEls blogs "aparadors", em mostren ofertes. Entro, trio i potser que torni o no. Els blogs "alliçonadors" em tiren enrere segons el registre que utilitzin o les lliçons que s'imparteixen...Em passaria una bona estona classificant.
Normalment em "quedo" amb els que em fan sentir que em parlen i m'ajuden a descobrir petiteses importants. Aquests tenen una porta que s'obre en dos sentits, la qual cosa et facilita l'entrada.
Gràcies onatge, per haver-me obert la de casa teva.
És així, comunicar-se,
ResponEliminai per les seves obres els coneixereu... oi! tant...
sovint passejo i veig molts blocs; entro, ja que m'han deixat la porta oberta, i si veig interessant el que diuen o em proposen, comento,però no sóc de deixar-ne molts i comento als que em comenten i que hi sento més afinitat, que hi puc tenir també complicitats, i alguna vegada per les respostes o comentaris a vegades em confonc i l'erro, vull fer amics, però també els vull conèixer, per això després de 4 anys a la xarxa aquest darrer vaig deixar el nick endarrere i em vaig presentar amb el meu nom i cognoms, ara ja sabeu una mica més qui sóc... i a també vegades potser despullo massa la meva ànima i el seu estat i potser no cal...
salut i amistat, si pot ser.
Joan
(que la necessitat de companyia no et faci presoner)
Una abraçada amic meu :) un petonas
ResponEliminaPer a mi el món del blog ha estat una gran troballa. Darrera les fotografies, les paraules o els dibuixos, hi ha un sentiment d’entrega que ompli tant al creador com a l’observador/a o lector/a. La dedicació, la curiositat i la sorpresa converteixen al blog en un magnífic regal.
ResponEliminaGràcies, pel teu regal de cada dia...
maijo
Benvolgudes totes i tots que veniu a aquest modest blog que és casa vostra si és que hi ha c... Comparteixo tot el què dieu, en cap moment he pensat en fer una llista o decàleg del bon blog i del que no ho és tant, res més lluny de la meva imaginació, per altra banda jo no sóc ningú per a fer això. De fet els blogs només són un reflex del què és la vida... Hi ha persones que vomiten prepotència, d’altres bavegen ego, simpatia, antipatia, tendresa, silenci, caliu, aquests darrers són els que més m’agraden. De fet els que m’hi sento més a prop són aquells en que hi descobreixo una complicitat de sentiments, pensaments...
ResponEliminaAlgú diu: gràcies per deixar-me entrar. La porta sempre és oberta i tothom hi és benvingut.
Una abraçada ben forta a totes i tots. I que sapigueu que els vostres blogs –que sou vosaltres- fan el seu eco dintre meu. Gràcies.
onatge
de res... pots entrar sempre que vulguis i per mi no estàs obligat a deixar comentaris, perquè lo meu ara per ara només són imatges, algun dia tornaré a escriure , el que sento, el que penso en el meu primer Generació... de vilaweb, ara toca silenci, m'haig de ressituar, estic confós i recuperar qui sóc.
ResponEliminauna abraçada i salut
Joan
Sí que és veritat que amb els blogs passa com amb les persones i també amb les cases. Hi ha persones amb les quals, no sé per quin motiu, et sents bé, en canvi, d'altres, encara que ideològicament estigues al mateix costat, no acabes de sentir-te a gust. Amb les cases em passa quelcom de semblant, hi ha cases on entres, seus, i et sents acollida, com si la casa et somrigués, en canvi n'hi ha d'altres on fas la visita però no t'hi quedaries molt de temps...
ResponEliminaJoan no diguis que només són imatges... Ja saps allò de: Val més una imatge que mil paraules. I a través de les imatges també traspua la sensibilitat d'una persona. Et desijto que et retrobis molt avait, i pensa que no estàs lluny de tu...
ResponEliminaSalut.
onatge
novesflors, estem d'acord. Hi ha persones que no hi aniria ni per prendre un cafè, i amb d'altres t'hi sents a gust...
Una abraçada.
onatge
Fa poquet em deia una ex alumna, sàvia ella, que crear un blog és com crear un nova vida del no res. És imprescindible, però, que el vagis omplint perquè aquesta vida generi encara més vida.
ResponEliminaRealment el bloc és una part important de nosaltres que "omplim" amb la nostra pròpia vida, la nostra pròpia experiència i que, a més, volem compartir amb d'altres.
De fet, si et pares a pensar, no és molt diferent de la vida mateixa... ;)
Joanfer estic plenament d'acord amb el que et va dir la teva exalumna.
ResponEliminaSalut i filosofia.
onatge
Eeei, hola; veig que m'he perdut força entrades i que hi ha una sanalla d'opinions força interessants sobre els blocs. Ja ho heu dit gairebé tot sobre aquest tema; només afegiria que trobaríem motivacions diverses per a cada persona i per a cada espai: per a alguns és com un moment d'esbarjo o com l'hora del pati; per a d'altres és l'única motivació gairebé per a viure. I enmig dels dos extrems hi podem trobar el plaer de contactar amb persones afins als nostres interessos, de compartir opinions, moments, poemes i amistat.
ResponEliminaI com en les amistats no virtuals, podem escollir aquelles amb qui realment ens sentim bé o bandejar les que no ens aporten res de bo.
Doncs res, a continuar amb el bloc i l'experiència!
Una abraçada.
galionar s'han dit moltes coses, però podríem estar dies parlant del tema... Estic d'acord amb tu que les motivacions per obrir un blog canvien d'una persona a l'altra.
ResponEliminaUna abraçada.
onatge
em sembla que fa sis anys que vaig començar en el món dels blogs... primer com a comentarista, els omplia tots de comentaris, i llavors vaig fer el meu... ara no comento tant, per falta de temps, però els llegeixo sempre que puc.
ResponEliminaEl que si puc dir d'aquest món és que tinc la sort d'haver pogut convertir aquesta amistat virtual, en real amb moltíssims bloguers, i us asseguro que quan coneixes la persona que hi ha darrere la pantalla es crea un lligam i un vincle d'amistat molt especial, potser perquè en els blogs aboquem i compartim aquella part més íntima que no gosem compartir amb el món real que ens envolta cada dia... no sé com dir-ho...
onatge, em va encantar conèixe't el dia que vas venir a veure els poemes il.lustrats i des de llavors sento com el teu onatge m'arriba tan proper com una càlida abraçada
un somriure
Hola mar, t'expliques molt bé, al blog donem i surt tota la sensibilitat sense traves, es pot dir que ja coneixem bastant a la persona, només falta posar-hi cara...
ResponEliminaTambé recordo l'estada a l'exposició que comentes tu, però de tota manera la primera vegada que ens vam conèixer va ser en una presentació de la Sílvia Romero a la llibreria Ma'at. Els teus "brisalls" també arriben sempre al meu onatge.
Una abraçada.
onatge