Al carrer, olor de multituds...
Música de poc criteri.
El sentit comú demana
caritat a la cantonada...
Els que van contents amb
una copa de publicitat.
Els que vomiten tristesa
per la indigestió del consumisme...
Darrera de cada reclam hi ha un parany.
Els que segueixen les campanes.
Els que segueixen la creu.
Els que no segueixen res i semblen autòmats.
Els esclaus dels diners.
Els esclavitzats pel preu.
Al carrer els infectats de multitud.
Crèdits i més crèdits.
I grans les hipoteques
que són la gran teca
de bancs i caixes.
Els il·lusos emborratxats
de la publicitat picaresca.
El carrer és el lluïment
dels més hipotecats...
Els que viuen i vesteixen de marca.
A veure qui la té més llarga,
la llista de números vermells.
Tothom viu com si s’aguantés
per una falca...
onatge
ventilem els carrers!
ResponEliminala vida s'ens escapa, atrapats en paranys i acabar com aquell que va sortir mogut i no va poder dir ni Lluíiiis...
salut i bona tarda
Mostres un paisatge interior desolador. M'agrada pensar que no tots els carrers són iguals i que podem triar, seguint o sense seguir...
ResponEliminaJoan visca el bon humor.
ResponEliminaSalut i llibertat.
onatge
Pilar, més que mostrar el meu paisatge interior, crec que he intentat reflectir el paisatge que veig pel carrer, de com l'ésser humà cau a la trampa dels seus propis paranys...
Una abraçada.
onatge
Hola maco
ResponEliminajo els hi dic peixos, en general, sense criteri, pensant en el que fa el veí, i deixa de fer, m'agrada l'olors dels carrers amb historia, amb solera, no em deixo portar per la multitud de peixos
un petonet :)