Asseguts un al costat de l’altre,
el silenci compartit ens
abriga la paraula,
i cada carícia ens ajuda
a passar l’hivern de viure,
viure entre dona i home.
Els sentiments no volen testament,
ni es poden deixar en herència,
cal viure’ls i compartir-los.
Asseguts un al costat de l’altre
hem rigut i hem plorat.
Hem desfullat roses per estimar el cor,
i pel camí hem trobat espines.
Només quan perdonem les ferides
esdevindrem lliures, sinó sempre
som esclaus del nostre dolor.
Junts hem caminat per la terra dels anys.
Hem fet camí de vida.
Ens hem abraçat amb amor
quan hem tingut por de perdre’s.
Deixarem records amb accent de pols
i gramàtica de cendra.
Es farà dura la pell
del bressol tan tendre.
onatge
Abrigats per la paraula en una gramàtica de cendra. M'agrada.
ResponEliminaSalut i Terra
Saps? Les teves paraules d'avui les podria haver escrit el meu avi Juan o la meva àvia Adelaida. M'has fet recordar quan s'asseien un al costat de l'altra, amb les mans agafades i parlant-se en silenci...La pell era dura i el bressol tendre. Preciós, Onatge...Com sempre.
ResponEliminaPreciós tot, Onatge! Però aquests tres versos, m'han arribat de forma espcial:
ResponElimina"Els sentiments no volen testament,
ni es poden deixar en herència,
cal viure’ls i compartir-los."
Què trists i buits serien uns sentiments que nosaltres mateixos no podem ni viure'ls, ni compartir-los...
Una abraçada! ;)
Les teves paraules m'ajuden a abrigar l'amor. Magnífic poema.
ResponEliminaUna història de vida viscuda. M'agrada on dius:"Deixarem records amb accent de pols
ResponEliminai gramàtica de cendra."
precios poema!
Francesc, gràcies per ser-hi.
ResponEliminaPilar, ja veus que les paraules sempre poden ser un viatge en el temps.
Joan, ja saps que hi ha gent que no sap ni estimar ni compartir...
myself que per molts anys puguis abrigar a l'amor...
Lliri gràcies per haver trobat el camí...
Una abraçada des del far.
onatge