Respiro els teus silencis
i calmo el teu crit.
Esdevenim sol i lluna
de la mateixa nit.
De les carícies neix
una rosada fresca i calmant
de la ferida de viure.
Amb la gramàtica de cos i cos
escrivim el dictat...
Amb els llavis accentuo la teva pell
sense faltes d’ortografia.
Després d’escriure el poema
reposarem mà amb mà,
junts en el mateix respirar.
El silenci només es despertat pel viure.
La nuesa honrada no
té ni fred ni vergonya.
Ens abracem amb desig.
Amb dues identitats
fem un camí, és temps d’ara i ací.
Bec de l’aigua dels teus cims,
i humitejo els llavis en el teu prat.
En la teva vall la
frondositat de viure.
Dona i home perquè
la brusa corda a l’esquerra
i la camisa a la dreta.
Però la mateixa pell
en el fred de viure.
T’estimo, no dic el teu nom,
llavors el sabria tothom.
Moriré havent compartit
el teu món...
onatge
"T’estimo, no dic el teu nom,
ResponEliminallavors el sabria tothom.
Moriré havent compartit
el teu món..."
Quin silenci tan profund i dolorós. Però quina mort més dolça és l'haver compartit tot un món amb algú...
Excel·lent, onatge! ;)
Salut!
Això de no dir el nom ja ho feien els trobadors, que utilitzaven un senyal :)
ResponEliminaUna bona descripció amb sentits i ànima...
ResponEliminaJoan gràcies per la teva valoració...
ResponEliminanoves flors, dec ser molt antic... -pel què dius dels trobadors-.
Pilar sense sentits i ànima no hi ha res...
Una abraçada amb silencis.
onatge
Preciós, onatge, m'ha encantat. Un aplaudiment!
ResponEliminaGenial, genial!!
ResponEliminallegia i m'anava desfent. Era precís llegir-lo en estat líquid per a que cada partícula de mi quedés ben xopa d'aquestes paraules.
Xica, després que m'hagin eixit esl colors de la cara, només puc dir gràcies. En tot cas són les paraules que t'han amarat.
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge