dimarts, 1 de juny de 2010

Mai no estic sol...


Mai no estic sol,

els records em són la pell.

Sorra a les mans,

la mirada de la lluna.

L’aigua del pou interior.

La set als llavis.

Els peus a terra.

I l’esperit ocell volador.

La cançó dels tres somriures.

La mirada dels teus ulls

en la nit profunda.

La teva mà companya de camí.

Un grill tronera que mai

no se’n va a dormir.

I les paraules que em toquen molt endins.

La teva olor que m’esborrona...

Haver nascut home

i el teu bateig de dona.

M’agrada ser sensible al fred

i a les espines de la rosa,

tenir tendre la ferida de viure.

Saber i no oblidar que sóc mortal

i que després de les últimes flames

estaré als llavis del vent...

Però ara la sang encara

va al galop, potser sóc jo

que no vaig al seu pas...

Però m’empeny endavant.

onatge




2 comentaris:

  1. Sempre hi ha la flama del teu fanal blau... Gràcies.

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina