Tinc fred i el termòmetre
no ho assenyala.
Ja no recordo quan sumen
dos més dos.
Em declaro llunàtic.
També em declaro a la lluna.
M’agrada l’aigua de mar.
Reposar a les roques
i deixar que el vent
em tregui la pols.
Deixar que el poema navegui
malgrat que faci aigües...
Potser tinc la raresa dels anys,
no dels anys que tinc
sinó dels anys que he viscut.
M’agrada sentir la veu interior
que fa el diàleg amb mi.
Podeu pensar que estic boig,
i a mi què... Pitjor vosaltres
que no sentiu cap veu interior
i us cal comprar-vos un
cotxe més gran, o un viatge
més lluny, i tot i així continueu sords...
M’agrada veure els quadres de la natura,
els colors de la vida sense pinzells.
No m’agrada posar aigua al vi...
M’agrada humitejar
els llavis de vida.
I de cada carícia
fer-ne un moment etern...
Jugar amb la sorra entre els dits
a la platja de les petxines obertes,
la platja on reposa la meva barca,
la platja que il·lumina el far,
i la lluna hi feia sortir l’home
que sóc jo, respirar i
mirar cap a l’horitzó.
M’agrada endur-me
el mar sota del coixí.
Penseu el que vulgueu
sóc així...
Endur-se el mar sota el coixí és regalar-se una immensa finestra.
ResponEliminaSalut i Terra
Doncs, a mi no em sembla que siguis gens estrany... més aviat tot això que dius em sona ben conegut... quan hagi aconseguit endur-me'n el mar sota el coixí i tenir una mica de fred en comptes de tenir calor (encara que el termòmetre em contradigui) ja seré "així", jo també. Ja veus que em falta ben poc! :)
ResponEliminaA mi m'està molt bé que siguis així doncs... I com ho expliques... :-)
ResponEliminaJo m'enduré la lluna sota el coixí...
ResponEliminaFrancesc és veritat, és una gran finestra. Em resultaria molt difícil viure sense la mar...
ResponEliminaCarme a un mateix li costa de dir com és, però em penso que s'ajusta bastant a la realitat...
Rita gràcies per llegir-ho amb bons ulls...
noves flors, la lluna sempre és la lluna...
Una abraçada compartida.
onatge
Aleshores tu eres dels homes que (em) mereixen la pena, de les persones que cal estar envoltat :)
ResponEliminaM'has deixat plantà amb aquest poema...
...què tindrà la mar, Onatge, què tindrà?
Bona nit!
Xica, la mar ho té tot. Per això estic tocat pel vent de mar... La mar és viatge i naufragi... La platja és poema, i metàfora. És terra de promeses sense notari...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge