Vi atger caminant amb dos peus...
Els campanars marquen a campanades
el temps i vida de cada terme.
Marges de pedra sense mans que els estimin.
La petita ermita davant del mar,
la fe de les pedres fa que s’aguanti dreta.
Camins de mort o de festa
segons hi vagis o t’hi portin...
Aire pur amb el marduix i la ginesta.
Pujades a peu i amb bicicleta.
La serenitat del mar, la petjada a la sorra.
A temps de lluna tantes gestes
i també tantes llàgrimes de desfeta.
Aquell fred agradable a la cara.
La nit arriba entre intrigant i distreta.
La farigola quan la muntanya
era florida i neta...
La platja que veia arribar els homes
lliures fets esclaus amb cadenes,
la mateixa platja on s’embarcava
el vi rumb de les copes d’Amèrica.
Viatger caminant d’uns camins
que potser només existeixen
en la meva pols de records...
onatge
Un alfabet de memòria escrit a la lluna dels records.
ResponEliminaSalut i Terra
A temps de lluna tanta vida!
ResponEliminaFrancesc, noves flors, què seríem sense records...? I de vegades a temps de lluna, mira...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge