Tinc una
copa de silencis.
No hi ressona
cap nom.
Només silenci
en estat pur.
Pètals verges
amb caiguda
de vida...
Una capsa
amb cendra
i flames
sense foc.
Aigua de lluna.
Il·lusions pel viatge.
Carícies caducades
i altres per caducar.
Records
del nen petit.
Revetlles de vida
que no han de tornar.
I l’avui amb
galop de present.
Perfum de silenci.
I la soledat que
engendra solitud.
La força i la feblesa
de mi mateix.
El silenci
no es pot
empeltar
ha de créixer
de les teves arrels.
Quan comparteixo
una abraçada
de silenci, és
un orgasme compartit.
onatge
El silenci no es pot empeltar ha de créixer de les teves arrels....m'agrada.
ResponEliminaÉs tan misteriós el silenci, tan important, tan despreciat de vegades...tan pròpi. Alhora ens acosta i ens allunya dels altres...
S.N. Per mi el silenci és molt important. Sempre és un ingredient dels meus poemes i pensaments... Qui desprecia el silenci, no sap què és...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge
El silenci a vegades desitjat, i a vegades temut. El silenci apropa unes vegades i allunya unes altres. Fins i tot el silenci necessita ser dosificat.
ResponEliminaAra bé... si és el silenci d'una abraçada... ja no és silenci del tot. Una abraçada parla molt. :) Bona nit onatge!
Un silenci i una abraçada.
Carme, estem d'acord, en aquesta vida tot ha de ser dosificat. "Totes les masses piquen...". Però sense silenci és difícil escoltar la pròpia veu, l'eco de l'interior personal...
ResponEliminaUna abraçada de silenci.
onatge