diumenge, 6 de juny del 2010

Dibuix de nit...


Dibuix de nit.

Plou, tots els colors

tenen humitat.

Hi ha el silenci

d’un carrer desert.

Però el concert de la

pluja no té preu.

És un orgasme pels sentits.

Els arbres gemeguen de delit.

Els fanals tenen la claror

d’una escena de novel·la.


Dibuix de nit.

El far és el gran senyor.

L’acompanyant de les barques.

De les ànimes,

de totes les solituds.

Les fulles caigudes a terra

no arribaran mai a port.

Una noia camina sola

en la llunyania.

Qui sap si segueix el far.

O potser només calma el

seu esperit amb la pluja.

Potser mal acompanyada

ara camina sola però segura.


Dibuix de nit.

La suau pluja m’humiteja

de vida. Respiren

els sembrats profunds.

A la pell carícia

de les gotes de pluja.

Cos endins tot

respira al meu aire.

Els sentiments respiren

com si jo fos un faquir.

No se sent cap ocell.

Ni cap crit ni renec.

Només el renec de viure.

Camino a poc a poc

com per por que s’acabi el camí.

Per si el temps borra la pluja.

Ara tinc set de totes les sets.


Dibuix de nit.

Sense lluna ni estrelles.

Núvols negres.

Tot el cel negre.

Només la pluja que sembla

que vol rentar-ho tot.

Ja no veig la noia

que caminava sola.

Finestres amb llum i sense.

Olor de fum d’estufa.

Olor de les olors.

El poema s’empelta de pluja.

Ara només cal esperar,

ja veurem què en florirà.


Dibuix de nit.

Una suau boira

és la suau bufanda.

I tot sembla vida

en estat pur.

El far segueix fidel...

El port és el gran desert.

Les xarxes adormides

semblen d’acer.

L’olor de mar

sembla sortida

del gran perfumador.

L’essència natural

sense la mà de l’home.


Dibuix de nit.

L’infant que plora

perquè no vol anar a dormir.

Els adults que el volen que dormi...

Un gat que miola,

ara tos els terrats són humits.

Camino i respiro sol

com si fos amo del meu camí.

Sento la companyia

del gran Tot.

Entre silenci i silenci

la cançó del cor.


Dibuix de nit.

Demà de matinada

quasi tot es llevarà.

Hi haurà els difunts del dia.

Les flors desfullades.

La pluja que ja haurà

arribat a mar.

El sol sortirà tímid.

L’infant que plora

perquè no es vol llevar.

L’adult que encara té son.

Les barques arribaran a port.

A la llotja cantaran el peix.

L’home que escombra els carrers

s’endurà les fulles.

La noia que caminava sola

potser ja caminarà acompanyada.

Ja no hi haurà boira.

Els arbres estiraran

les branques mig adormits.

El poema estarà xop...

onatge

6 comentaris:

  1. Si el poema s'empelta de pluja, el perfum serà inigualable.

    ResponElimina
  2. I mestre camines lentament i perceps a glops i sensacions la vida dels altres, t'acompanya el gran Tot... Quina amplitud de camí, quin aire tan especial el de mar!

    ResponElimina
  3. Dibuixes la nit i la matinada, molt ben dibuixats...

    Bona setmana, onatge, una abraçada.

    ResponElimina
  4. M'agraden aquests dibuixos... ;)
    Bona setmana, onatge! ;)

    Salut

    ResponElimina
  5. Un poema dels que m'agraden, dels que formaran part de la meva col·lecció. Un bon dibuix fet de paraules, onatge.
    Una abraçada des de la nit.

    ResponElimina
  6. noves flors, Cèlia, Carme, Joan i galionar, gràcies per les vostres paraules, que elles si qeu dibuixen amistat. Ara el poema s'ha empeltat de vosaltres...

    Una abraçada des del far ara que la seva flama dibuixa la nit...
    onatge

    ResponElimina