La porta tancada
sense clau ni picador.
Tampoc no hi ha ulls
darrera del mirador.
Sense ningú per preguntar.
Quan es tanca la porta
volgudament tancada
és com una muralla,
aïlla i separa, l’aire només
entra fins l’entrada.
I la porta oberta amb la
clau de la gran riallada.
haurien d’haver estat traspassades.
Portes que la vida només
hi entra pel forat del pany.
Quan la clau marca
la seva ombra a terra,
vigila la cartera.
Cada porta té la seva història,
pel davant i pel darrera.
Portes calentes i portes fredes.
Hi ha portes que abans d’entrar
hi ha una estora pels peus.
Portes que el vernís els és la vida
i d’altres que el sol i la pluja
se l’han feta seva...
onatge
Hi ha portes muralles, ben cert! unes són calentes i d'altres de fredes... quanta raó!
ResponEliminaCal tenir present que quan es tanca una porta sempre se n'obre una altra, o almenys així ho diuen. Gran o petita, vernissada o encrostonada, l'important és tenir-ne sempre la clau a mà.
ResponEliminaUna abraçada.
Cèlia gràcies per les teves paraules. Potser afegeixo que sort de que hi hagi portes, o no...
ResponEliminagalionar, no sempre tenim la clau, i de vegades ens enganyem pensant que no la tenim...
Una abraçada sense porta.
onatge
Bones reflexions les teves...!
ResponEliminaHi ha portes invisibles als altres, aquestes són les més perilloses (ens podem donar una bona patacada), tot i així, penso que les portes hi són per a obrir-les i, arribat el moment, tancar-les.
maijo veig que també tens clar la filosofia de les portes...
ResponEliminaUna abraçada sense porta.
onatge