divendres, 8 de gener de 2010

No vull fer soroll.


No vull fer soroll.

El silenci absolut no hi és mai
sempre hi ha l’eco dels records.
Però hi ha moments que
faig un glop de serenitat.
Assegut al costat d’un arbre
amb bones arrels,
davant del mar,
alliberar-me de la ment,,
obrir la ment i a l’ensems
mastegar l’aire a poc a poc
obrir el poema via fora.


El silenci només és trencat
pel peix que surt fora
de l’aigua ara que no hi ha gent,
l’ocell que ja està al niu,
la sorra que fa un sospir,
les flors que ja duen camisa de dormir,
de la barca el seu cruixir,
l’onatge que sembla que es confessi,
el meu interior que ressona
com si estigués buit,
tot i que no hi està,
al meu interior hi sento
com si algú baixés les escales.

La lluna que és rica,
per això no té targeta de crèdit...
Sento el gemec d’un cos ferit
pel tall del viure.
A aquestes hores el pas del temps
ja no duu espines.
Feliç abraçada entre cos i ment.

He posat tres llàgrimes de felicitat
en un vaixell de paper
segur que sabran navegar.
No tenen destí, és el dia a dia.
Ara callo, vull amarar-me
de silenci sense brindar,
no vull fer soroll...

onatge

3 comentaris:

  1. Obrir un poema, alliberar-lo, quina imatge! Ho has dit molt bé!

    ResponElimina
  2. No vols fer soroll...però amb aquestes paraules ets un vulcà d'emocions.Preciosa l'idea de les tres llàgrimes de felicitats sobre el vaixell de paper..on les conduirà?Sigui on sigui jo et desitjo que tinguis sempre aquestes sensacions de serenitat.
    Una abraçada també de part meva

    ResponElimina
  3. Hola Cèlia, de fet quan escrivim un poema, ja alliberem el nostre interior, però si deixem el poema tancat en un calaix o en una llibreta, morirà lentament...

    Hola Lliri blanc gràcies per les teves paraules, sovint hi embarco coses al meu vaixell de paper...

    Dues abraçades sense fer soroll...
    onatge

    ResponElimina