dilluns, 11 de gener de 2010

Sembrar a poc a poc...


Sembrar a poc a poc…
A hora de somni tinc els ulls oberts,
la lluna per testimoni i el sol de foc encès.
Pluja malastruga de la sequedat en sóc pres.
Sóc un bulb enterrat a terra.
Vaig florir sí, però ara una llarga hivernada.

Les finestres per aturar
la ventada no pas la mirada.
Emborratxar-me d’alfabet
per tenir la ressaca d’un diàleg.
Sentir i expressar l’amor a cor obert.
Obrir la vida en canal sense arribar al final.
La mirada neta i els dits tendres
amb mans d’una bona amplada.
Resseguir la teva geografia
de matinada i de vesprada.

Batejar-me de realitats imaginades...
Caminar amb passa ferma els camins
que s’han fet rutinaris però encara verges.
Al santuari de la vida obrir els ulls i el cor.
Sembrar a poc a poc per petita que sigui l’aixada...

onatge

2 comentaris:

  1. Em fa gràcia això de batejar-me amb realitats imaginades... en sóc una experta... d'això

    I de sembrar poc a poc, també...

    ResponElimina
  2. Hola Carme ja veus que som molts els batejats a la mateixa pica...

    Una abraçada.
    onatge

    ResponElimina