Puc
volar
amb els
estels,
ser
fràgil
amb l’aire,
ser
flama
amb el
foc.
Puc ser
ferida
i carícia,
terra
amb la pluja,
cançó
als teus llavis,
el
somni del meu somni,
la
petjada del camí.
Puc ser
el
caliu del fred,
ser amb
tu
el que
sóc,
els
pètals de
la flor
del record.
Puc ser
la paret
que
bressoli la teva ombra,
ser el
nen del conte,
el
pol·len del teu jardí,
la
companyia de
cos
present.
Puc ser
vaixell
de paper
al
viatge del teu mar,
ser el
rumb
de les
meves il·lusions,
ser les
llàgrimes
del meu
plorar.
Puc
caminar
damunt
de les aigües,
NO!
onatge
Em suggereix l'etern dilema entre el poder i el voler. Jo et diria: si ho pots fer, fes-ho! Perquè si no, el poema et quedarà eternament inacabat...
ResponEliminaFa una calor sufocant: tria tu mateix entre una abraçada, un petó o una educada encaixada de mans :-))
Hola Galionar gràcies per ser-hi..., mira trio el petó, sempre pot ser una alenada refrescant...
EliminaDes del far amb bona brisa.
onatge
Moltes, moltes visions, somnis, desitjos que voldries i no pots abastar;i potser tampoc vols???. Tot està bé si hi ha consciència. Abraçada des dels mars de més al sud. Carme
ResponEliminaHola Carme, tens raó el poema és bressol de molts sentiments, enyors i penyores...
EliminaDes del far amb bona brisa.
onatge
Veig que pots fer moltes coses, però tot té un límit, i penso que tot el que pots fer , no vol pas dir que ho vulguis fer...
ResponEliminaJo puc i vull ser, la nota d'alguna cançó marinera, que arribi fins el teu far.
Hola M. Roser estàs a la partitura de l'havanera de la meva vida...
EliminaDes del far amb bona brisa.
onatge