Combrego de Tu...

Avui el meu vaixell de paper

pren el sol davant del mar.

Les gavines reposen tipes de peix.

Hi ha un diàleg entre la brisa i jo.

A l’horitzó un vaixell talla

lentament la terra i el cel.

Tinc grafits a les parets de l’ànima.

Conjuguem el verb a dos.

Amb la nostra gramàtica

anem escrivint el poema de viure.

On hi havia silenci, ara hi ha

una flama de passió.

Al sembrat de la tendresa

el brot de la carícia,

la cançó del gemec a dos.

Ens bategem de la mútua alegria.

Dona i home al camí de viure.

El teu record com un estel

voleia en la llibertat del cel.

En cada vers una alenada.

Dos mons sota la mateixa lluna.

Dues mirades al mateix horitzó.

Dos silencis al diàlegs d’un sol crit.

Dues carícies a la mateixa solitud.

Una sola vida, dos temps.

Dues nueses al mateix fred,

i de la mútua foguera, la flama.

Al paisatge de dona i home,

pluja i sol, tempesta i calma,

set i font, la sinceritat sincera,

som el que som despullats

de tot, mites i creences,

alliberats de la pròpia presó,

la única que pot empresonar.

Un dia els astres assenyalen

el camí, i caminem i ens trobem...,

i tot és com la fruita del temps,

a cada estació el seu fruit.

En la mirada hi ha el

testament del cor, i a la pell

l’herència d’haver viscut.

Cada ferida té la seva flor,

i van caient pètals de record.

Fades i mags, però tot

està en l’abraçada d’un sí.

El rellotge no té cu-cut,

però el seu pèndol sempre dansa.

La carícia combrega del teu cos,

i beu de la teva profunditat.

Beso els dits dels teus peus

i vaig pujant, com el pintor

que pinta un fresc a la paret,

o l’escultor que beneeix cos i forma.

El cos com un arbre

a cada branca el seu fruit,

i amb tendresa i desig

empeltem la llavors,

i la vida neix i segueix viva.

Sense bandera, sense

color polític, sense falsos mites,

sense cap creu ni cel ni

campanar ni religió,

ens estimem amb la

nuesa de tu a tu...

Tenim el cordó umbilical

que ens uneix a la placenta de viure,

i vivim i estimem sense

pensar que morirem,

però el temps estimat

florirà per sempre més.

Les ombres han esdevingut sols,

la teranyina és una hamaca

pels somnis, el silenci és la

millor dansa de totes els

que es fan i es desfan,

la solitud és el brindis de companyia,

l’enyor és un tresor que cisella el present.

El poemari és un rosari sense pregaria.

Tot és a cor obert...

Com un piano dins del mar

escrivim blanques i negres

al pentagrama de la nostra vida,

i cantem amb el do, re, mi,

fa, sol, de la felicitat.

onatge