Xarop de temps...

En el meu pensament sempre hi ha el teu mar,
i les onades arriben a la meva sorra.
Quan la nit encén els llums, la melangia m’oprimeix
el nus de la corbata, el fred m’entra pels peus.
Els records són com durícies tendres del temps.
El camí encara hi és, però no duu enlloc,
a la vida hi ha rutes que només 
les podem fer una sola vegada.
Sé que en alguna onada del mar blau,
hi ha la teva veu, la teva paraula, tu a cavall de l’onada.
Si camino per la pedrera, cada pedra un missatge,
si t’arriba la ferida oberta, dolça o sagnant.
Camí de rellotge, avançar o retardar l’hora,
però el temps impertorbable, sempre endavant.
El nas tapat de mocs, respirar feixuc.
Fotografies de cara a la paret, colors pintats pel temps.
Els segons exprimeixen el temps, ens hem de beure el seu suc,
si no perdrem la collita d’hores, el fruit de la vida.
A l’altar de la vida, hi vull aixecar la copa de l’amor,
i brindar i beure, i la flama encesa, que
resisteixi tots els vents, serà veritat, o només un record.
El mal de cap, semblava un repicament de timbals,
i dins del cap hi feien el seu eco.
Escales i més escales a la casa del temps,
de vegades pugen, i altres baixen, d’altres no duen enlloc.
Xarop de temps, mel dels teus llavis.

onatge