diumenge, 11 de desembre de 2011

Records...



















L’obra és de l’Isabel Pons Tello

Records...

De vegades els records entren a casa vestits amb una llàgrima, un somriure, una fragància, una cançó, o un color al cel.
Els records entren sense demanar permís, potser no els cal... Cada desembre ve farcit de records,
el temps de quan érem infants i la innocència feia vibrar la nostra sang amb alegria neta i sana.


A la taula la riquesa eren els avis, els pares, els germans, seguint la tradició catalana (per Nadal cada ovella al seu corral...). Ens hem anat fent grans, que no vol dir madurs, i les mentides fetes a cop de pregó institucional, les hem anat despullant, però tot i així, només ha quedat la mentida perpètua...


Durant segles ens han volgut emblanquinar l’ànima amb pintura negra...


Estimar o no estimar? Ningú no pot opinar per tu, ningú no ho pot imposar, ningú no pot estimar per tu (estimar no té sinònim), tampoc ningú no pot perdonar per tu...


Nadal és temps de records: recordar el somriure dels absents, la mort de tots els innocents, la mort de totes les persones que el món condemna a morir de gana...


Pels grans (...) bancs tot l’any és Nadal, sempre s’il·luminen de nosaltres, a la nostra esquena vull dir...
Les fabriques de guerra no s’aturen mai, mentre tan milers d’infants moren de gana als braços de les seves mares, això sí es fan grans reunions amb els governants del món que representa que tenen solucions per tot, però tot segueix igual, després dels grans tiberis es fan la fotografia que donarà la volta al món, mentre fan el rot del bon profit...


Ens han venut massa sinònims per estimar, i massa gent s’ho ha cregut. Hem tapat el cor amb tantes futileses i andròmines que ja no sentim el seu batec. Una gran part del món s’ha fet de pedra i ja no pot abraçar la tendresa. Impermeables a la rosada dels sentiments.


El món etiqueta massa, i ara hi ha qui només veu l’etiqueta i es perd la persona.
Ens disfressem en un teatre col·lectiu, però el guió és el de sempre; buit i sense ànima.
Hi ha qui fa repicar i repicar les campanes, però ja no saben per qui repiquen. Un rèquiem pels vius morts: morts d’ànima, morts d’il·lusió, morts de cor... Hi ha qui només ressuscita davant dels diners, quin valor tan trist...


Han expropiat el pessebre, la cova està hipotecada a punt del desnonament, els camells tenen un ERO..., els tres il·luminats han suspès un psicotècnic, les estrelles no tenen contracte laboral, sort que el bou els té ben posats, el ruc és català com sempre (des de fa més de tres segles), l’infanto diu que no li van preguntar si volia néixer..., ara és un petit tirà que practica allò de: Viu dels teus pares mentre no puguis viure dels teus fills... Això sí és bon estudiant ha fet un Erasmus, ja s’enfronta a algun professor mediocre com ell. Ja no es mira el rellotge de sol, ara en porta un que va amb GPS instigat per un satèl·lit... Però mai no sap quina hora és ni en quin món viu: Ai! ara els records m’han portat qui sap on... Potser tota semblança amb la realitat és pura coincidència...


Pararem taula, mecatxis, sempre hi ha una pota més curta i la taula sembla que balli el claqué o el txa-txa-txa. Les cunyades ja fa dies que tenen el somriure en almívar. La sogra (que sempre és la mare del noi, quina coincidència) s’emportarà la toia de la jove, vull dir que li oferirà floretes... Els consogres parlaran del barça i els gendres, un parlarà de cotxes i l’altre de llibres. La mainada farà la seva pròpia guerra...


Tothom està col·locat a taula, alguns amb calçador... La sopa estava boníssima. La carn d’olla al punt. Els canelons estaran massa salats i pels altres massa insulsos. Rostit? Tothom està tip. Sort que el cava tot ho tira avall (abans de fer-ho pujar...). Neules i torrons. Cafè i esperit, ai no, alcohol embotellat...

Aquests dies la creu sembla que no pesi tan. Però potser és més creu que mai.


Sembla que tothom tingui el xarampió, i tothom penja un ninot al balcó...
Els titulars dels diaris potser seran de color vermell, però la crueltat humana, la mateixa de sempre. Sort dels rics de cor que ajuden als més febles o robats pel sistema...


Si fa fred i neva, recordarem els Nadals de quan érem infants. Sinó, direm que és el canvi climàtic.


Records... Un brindis per ells.
Vint-i-cinc de desembre en vermell, feliços per decret del cel... I somriures a dojo, que la resta de l’any, em pregunto on són? Quines coses que té la vida i els vius i les vives... Potser tot és un record calcat de cada passat, i només sóc jo que ho entenc malament... Potser sí.


Qui no té records sempre viu nu/a de vida.
I qui ha perdut els records. De vegades la vida ens els roba.
Alguns els perdem, i altres s’independitzen de nosaltres. Però mentre tinguem ni que sigui un sol record, tindrem vida de vida.


Dit això..., encara tenim tota la platerada a la cuina, copes, coberts olles i cassoles, taques a les estovalles, i una cremada de cigarreta... Ni ha que s’adormen parlant, però no callen, segueixen parlant, de tot en fan conversa...


Ara alguns records resten tips i satisfets. Alguns records faran un record vivent, altres un record absent, els que duraran de Nadal a sant Esteve...
Records els que van al galop a la nostra sang, els que canten silenci, els que irradien companyia, els que juguen amb els estels de la solitud. Els d’aquella avia que cada any espera a la residència, però mai no s’hi acosta ningú;  només la companyia i el somriure voluntari...


Els records traspassen els papers que ara tens a les mans, si obres els ulls i mires endavant hi són tots. També si escoltes el teu cor... Potser només som el que recordem.


Sempre intenten fer-nos imbècils a distància, així en la distància curta som més manipulables. Sort que sempre hi ha qui vol viure i anar per la vida pel camí natural, si es que hi ha res natural que no sigui d’una multinacional.


Venen records envasats al buit. Però sempre estan caducats i buits... Tot el que és manufacturat és aliè a tot el que neix de manera natural.


Records d’un temps, d’una família, d’un país, d’una taula, d’uns Nadals...

Pessebre sí. Si tu vols. Però si us plau no el compris de plàstic...

Ah! Nad   l Bo!
                      a





Nadal 2011
onatge

6 comentaris:

  1. Un record es pot arribar a presentar de tantes maneres.... però si és en forma de somriure millor. Jo ho prefereixo així. Resulta trist pensar que tota aquesta alegria del Nadal es fondrà com la neu.... o abans i tot.

    Pessebre de plàstic no, però l'abre?? Diga'm que sí que ja el tinc muntat!!! ;)

    Salut i bones festes!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt, Onatge, la teva reflexió nadalenca. Admiro la gent que parla clar i català. Els escrits ensucrats m'embafen, per això he gaudit llegint aquest text realista i ple de discerniment.
    Crec que si s'analitzen les coses des d'un punt de vista materialista, és a dir, objectiu, es fa un bon pas endavant per provar de trobar iniciatives encaminades a millorar el món. Mentrestant estiguem contents influint positivament en el nostre entorn immediat.
    Molt bon solstici d'hivern cap allà al far, també!

    ResponElimina
  3. Llarga reflexió, i tristament certa. Malgrat tot, Bon Nadal.

    ResponElimina
  4. En un punt, onatge,
    els teus records remeten als somnis,
    petites bombolles ingràvides que alliberen amb un "plop" l'essència d'una vida....

    M'ha agradat el teu record,
    tot i que, potser, no hauriem de deixar que les retallades ens envaeixin l'ànima... (l'ànima, no, eh?)

    ResponElimina
  5. Amic Onatge , una llarga i dura reflexió de les festes de Nadal...
    I com que és temps de records, jo em quedo amb els de colors, tristos i alegres , de quan érem uns infants innocents, i la il·lusió ens feia brillar els ulls...
    Ah i potser que fem cagar el tió, no cal fer venir senyors panxuts vestits de vermell...
    Bona nit dins la boira del far,
    M. Roser

    ResponElimina