Una
flor. Un adéu.
Tu i jo. Cafè i passió.
Desig, Tu.
Somnis sense coixí.
Mar i petxina.
Rosa i espines.
Les onades de la vida.
Límit indòmit.
Cada suma té la seva resta.
Tu, jo, aquells, els altres.
Del cel, la Lluna i
el Sol, els núvols.
Paraula i verb,
uns pronoms febles.
Tristesa d’ulls oberts.
La paperera d’un diari.
Serpentines sense
carnaval, moltes
màscares, la faç.
Sabates còmodes,
camí per davant.
Pensaments a l’òrbita
del món, la meva galàxia.
onatge
M'ha tocat això de la tristesa d'uns ulls oberts.
ResponEliminaA vegades ens caldria tancar-los per sobreviure a tanta informació negativa que ene arriba, però finalment millor tenir-los oberts i tancar-los només per descansar de tant en tant.
Benvolguda Carme! Lamentablement de tristesa i misèria se'n veu a tot arreu... Persones que es veuen abocades a remenar contenidors, rodamóns de dormen al carrer, infants de mirada neta però amb gana a l'estómac i al cor...
ResponEliminaDes del far una abraçada sense pressa...
onatge
Quan no s'estima molt, no s'estima prou .
ResponEliminaBenvolguda Criansmas! Estimar sempre és un viatge amb un vent interior...
EliminaDes del far una abraçada sense pressa...
onatge