diumenge, 23 de febrer de 2014

GRONXA'T...



















 Al pèndol del rellotge
s’hi gronxa el temps.
La Vida va al seu aire.
La primavera neix quan
ja està prenyada de vida.

El temps no és or,
és vida, ja que per molt or
que tinguis, no la pots comprar...
Viu el poema de l’ara i aquí,
no t’entretinguis amb la
mètrica, assaboreix
les vocals i els pronoms febles...
Ets filla del sol i la lluna,
un llaurat de passió,
en els sembrats profunds,
l’abraçada a compartir.

Cada pedra té el seu camí,
i cada camí la seva pedra.
Les espines fan bonica la rosa,
de vegades per veure-hi clar
hem de plorar...,
després la flor del somriure
ens acompanya i ens convida a viure.
El temps no es guarda
per demà, ell sempre va
al seu aire, al seu temps.
Gronxa’t al trapezi de la Vida!
onatge

5 comentaris:

  1. la vida de vegades ens dóna vertigen, però és això ... la vida, l'única que tenim .... així que anem a gronxar-nos

    ResponElimina
  2. El temps no es guarda mai, el temps només juga amb nosaltres... a vegades rabent, a vegades lentíssim i nosaltres aprenents, encara no sabem donar-nos impuls per poder-nos gronxar al seu ritme...

    ResponElimina
  3. Aquest temps que va al seu aire i que es gronxa al pèndol del rellotge, ens fa giravoltar a tots al seu ritme...
    Bona setmana al far.

    ResponElimina
  4. He aturat el pèndol i el temps corria igual. L'aigua s'escola al cove i no hem atrapat la lluna.
    És difícil tenir la felicitat completa, però és bo intentar-ho.
    Fita

    ResponElimina