dijous, 21 de març del 2013

No tinc testament...











Danso amb el pèndol
del rellotge, taral·larejo
la cançó del temps.
El sol madura el camí,
les pedres sempre hi són...

He cercat petjades meves
d’ahir, però ja no hi són,
o vivim en present o morim.

El taüt és el poema
on la descomposició
dels versos fa la
gran composició...

Em gronxo al trapezi
de la primavera,
canto amb la llum,
volo amb les papallones,
m’acarona la pluja.

Mossego una poma
amb pell i tot.
Tinc les mans buides
i un cor molt gran.
No tinc testament,
només l’abraçada
de l’ara i aquí.
18 març 2013, migdia
(escrit mentre em prenia
un cafè curt però amb cos...)
onatge



4 comentaris:

  1. No está malament,poma amb cafè no és tenir les mans "buides",per a què vols fer el testament, si fas tot això és que estás encara molt viu.

    ResponElimina
  2. Tots aquests sentiments, em semblen un bon testament...
    Bona i florida primavera.

    ResponElimina
  3. no et cal testament....grans paraules onatge! bellament dites i que fan pensar
    bon dia i bona setmana!

    ResponElimina
  4. Les paraules que vas deixant ja són un testament.

    ResponElimina